dissabte, 2 de febrer del 2013

Nit d'albaes. Anècdotes i records


La veritat és que vaig començar en este món de les albaes no fent nits d'albaes, sinó vesprades d'albades. Va ser l'any 1996, cantant a Patraix per a les persones majors del barri que rebien la visita de la imatge peregrina de la Geperudeta o "Txereputxeta", com digué el papa-Ratzi. La cosa va anar de dilluns a dissabte, i el darrer dia ens havíem de vestir de torrentí i de llauradora per donar-li més solemnitat a la cosa. Un estol de gent devota acompanyava la venerable imatge i les dos cantadores, Reme Pont i la seua filla Alba, i jo mateix que cantava i versava, posàvem la "nota tradicional".

La processó s'allargava tota la vesprada i quan es feia fosc, la nostra "mareta" era portada a descansar a casa d'un devot. Però el dissabte, no. El dissabte era especial: la pobra marededéu va ser conduïda fins a un gran camió de "Mudanzas Grande". L'estol enfervorit, l'acompanyà fins a l'últim moment. I jo vaig poder comprovar que la realitat  de vegades supera la ficció. Vaig comprendre tot d'una el cinema de Berlanga. Després d'amagar la imatge a dins del camió, preparada per anar-se'n al següent barri del seu recorregut. Jo pensava que l'acte s'acabava ací. Però no. El capellà em va demanar que versàrem alguna coseta a la marededéu. I allí, amb la porta del camió tancada, vam cantar unes lletres devotes. La cosa anà a més, perquè en acabant, els feligressos van decidir cantar també l'himne de la Coronació. Alguns vianants no entenien què estava passant: un grup nombrós de gent que rodejava un camió i cantava!En aquell precís moment vaig comprendre que les albaes eren un acte que només s'entenia des de dins! Eixa manera de fer festa només la comprenem nosaltres els valencians...

Després han vingut centenars de cantades, principalment, vinculades a les falles i a festes patronals. Però també hem fet altres albaes més curioses: demanades de mà del nóvio a la nóvia, bodes, batejos. Alguns cantadors diem que actuem per a la BBC (bodes, batejos i comunions). Li vam cantar albades a Llorenç Giménez, el contacontes, el dia que va rebre un homenatge en el seu poble. Hem cantat albaes per a festes de jubilacions. També en un congrés de agents de la propietat que feien un soparot en la Masia Xamandreu de Bétera. Fins i tot una volta vaig cantar una lletra que vaig improvisar en italià per a una amiga transalpina de la senyora alcaldessa de Carcaixent.

La cosa que més sol sorprendre els qui no entenen açò de les albâes és el paper del versador. Sovint solen preguntar encuriosits per què eixe senyor ens molesta mentre cantem i per què ens xiuxiueja cosetes a cau d'orella.  El versador té la culpa de l'èxit o fracàs d'una cantada. És l'encarregat de traslladar a quintetes heptasíl.labes de rima consonant la informació subministrada per l'anomenat "llistero", que és qui porta el llistat amb el nom de totes les persones a qui s'ha de cantar en una nit concreta... A banda de dir els noms, el llistero aporta les dades que ompliran de contingut cada albà.

És molt important que la comunicació entre el llistero i el versador siga de qualitat.  Una volta, cantant a Gandia, el llistero va dir que al secretari de la falla li agradava molt l'alpiste. El versador agafà aquesta anècdota i va fer una lletreta contant el fet de manera graciosa. Ufffff. A quina mala hora. La cosa és que l'afer no era per a fer broma. El pobre home havia tingut greus problemes d'alcoholisme. En acabar l'albà començà un avalot i hi hagueren moments de molta tensió. El llistero en qüestió va ser immediatament rellevat del càrrec.

 Recorde amb especial afecte el versador Bahilo, del Puig, qui ens va deixar l'any passat. És habitual, en acabar de cantar, que les persones homenatjades et conviden a una copeta, generalment de mistela o cava. Bahilo sempre refusava. "Tinc sucre i no puc. Ara si tens un ditet de whisky, això em va bé".  Bevia amb moderació, però les cantades són llargues...a partir de la sisena casa et deixava allargant una nota mentre corria a preguntar-li de nou el nom d'eixa xica tan bonica a qui estàvem cantant. Mai no va fallar, però als cantadors se'ns feien eterns eixes dècimes de segon on veus que s'acaba l'aire i encara no saps el següent vers. I en l'últim moment, Bahilo, magistralment, et dictava a cau d'orella un vers perfecte.

Les albaes a les falles tenen molt de protocolari. Són un acte d'homenatge a les falleres majors i les persones principals de cada comissió. És molt agradable vore com tota la comissió forma un rotgle en respectuós silenci per sentir i escoltar què li cantarem a la seua emocionada fallera. Abans les xiques galantejades esperaven als balcons. Hui dia, els pisos de 10 altures ens ho posen difícil. És habitual que la xica espere il.lusionada al portal de la seua finca. Els pares, els germans i si n'hi ha, el nóvio, completen l'escena. En acabar de cantar, com a agraïment, la fallera convida músics i públic acompanyant. Ja sabeu com d'important és per als valencians quedar bé. Cada casa competix amb l'anterior per vore si la supera a l'hora de fer la convidada.

Això dels convits se n'ha anat de les mans en alguns llocs, com ara Gandia. Les cantades a la capital de la Safor es fan els dos dissabtes anteriors a les setmana fallera. La comissió queda a sopar i en acabant, comença a visitar les cases de les "reines", que és com s'anomenen allí a les falleres principals de cada comissió. Les cantades duren allí més de cinc hores. La cosa estaria molt bé si l'ambient acompanyara. Però dissortadament, en els darrers temps allò de Gandia s'ha convertit en la nit de vore qui beu més. Les albaes són només l'excusa per la disbauxa.  A partir de la quarta casa, costa d'entendre si allò és una comissió en acte protocolari o un escamot derrotat que torna de la guerra. Hi ha qui intenta allargar la cantada fins que es faça l'hora de fer una xocolatada o una torrada per esmorzar. Les darreres falleres, sovint enutjades després d'haver estat esperant les albaes amb més de dos hores de retard, veuen com el seu moment de glòria queda deslluït.

Paco Nicàsio, el gran versador de Faura es va despedir de fer cantades a Gandia després d'una cantada a la falla de l'Alqueria Nova que durà més de 8 hores. I ho feu amb una lletra que mereix figurar en una antologia d'aquest món:

La meua dona m'ho deia:
No me fas mai cas, xiquet.
No te'n vages a Gandia,
que t'han dit que és p'a un ratet
i tornaràs a migdia.

I és que l'èxit de la cantada no està en els cantadors. Que va. Som sovint els qui ens portem les lloances, però els qui tenen el mèrit de veritat són els versadors, perquè condensen en una cobla de 5 versos tot l'enginy i la gràcia que fa que cada cançó siga especial i sentida com a pròpia per les persones a qui va adreçada. A hores d'ara els versadors en actiu són pocs, però valents. Vull destacar especialment el treball de Josemi Sánchez en la dignificació del paper dels versadors i en la depuració estètica de les lletres que acompanyen aquest gènere tradicional valencià.

divendres, 1 de febrer del 2013

Les danses i els balls a la Ribera

La Ribera del Xúquer és una extensa comarca natural, que engloba els municipis de  les anomenades Ribera Alta, amb la ciutat d’Alzira com a capital, i Ribera Baixa, amb Sueca com a capçalera. Des del punt de vista de la música tradicional, com que es troba situada entre la Costera i l’Horta, és una zona molt interessant on es barregen els gustos i les modes folklòriques que van nàixer a Xàtiva i València amb algunes particularitats locals ben originals.

A ballar les danses
al carrer major.
Un plat de tomaques
p’al senyor Retor

Els valencians tenim un ball tradicional que ens identifica. En quasi totes les comarques valencianes, a hores d’ara, hi ha algun exemple de balls públics al so de la xirimita o dolçaina, coneguts generalment com a  les danses o ball de plaça. És clar que en cada zona hi ha trets específics i particularitats, però cal destacar que les danses riberenques conserven elements ancestrals. Les danses es degueren ballar en tota la zona, però només alguns pobles les han conservades fins avui.

Sens dubte, les danses de Guadassuar, declarades festa d’interés turístic nacional, se’n duen la palma. Els carabassots acaben les festes d’Agost amb una setmana de danses, que es ballen amb participació nombrosíssima, cada nit en un carrer de la població.  Les colles d’amics porten alegres disfresses i executen una única mudança de “pas pla”, senzilla però vistosa i potent. Aquesta és una manera de ballar les danses arcaica, ritual i genuïna que recorda les antigues festes del cicle carnestolenc en terres valencianes.

A la Vall dels Alcalans s’han conservat només dins del repertori dels grups de danses. Allí les trobem amb uns noms ben curiosos: a Toris, les anomenen “La Taina”, tot estrafent una de les melodies de la dolçaina; a Real de Montroi, en diuen “El  Retonto”, tot imitant el so del tabal.

De vegades però, els grups de danses locals han preferit, en comptes de revitalitzar les danses pròpies, imitar les que s’han conservat en les terres de la Costera, i han adoptat melodies i mudances de ball no riberenques. És una tendència que naix en els anys 80 del passat segle i que trobem ara molt extesa. A més,  ara en diem “dansà” i no “danses”. És un ball potser més vistós, però com que és més complicat d’aprendre limita la participació popular, i per tant aquestes “dansaes” sovint queden reservades per als membres de les agrupacions folklòriques. En la comarca xativina, el passeig pla es limita als moments en què només sonen el tabal i les postisses, mentre que quan comencen les melodies de xirimita s’executen passades del ball de comptes similars a les que s’usen en boleros i fandangos. Així s’han fet o es fan aquestes “neodansaes” a Sueca, Albalat de la Ribera, Riola, Alzira, L’Alcúdia, Carlet, Montroi, Alfarb, i altres...

En els darrers anys però, molts grups folklòrics han optat per revisar els seus repertoris i estan apostant pels models comarcals antics, menys espectaculars però més autèntics. Alginet, Algemesí, Sueca i Cullera tornen a fer dansa plana a l’estil de la Ribera. Tot un encert perquè açò facilita la festa participativa! A Riola, el passat Agost, es van ballar les danses del poble, senzilles però amb unes boniques combinacions de quatre mudances de pas pla, a les quals anomenen diagonal, ball rodat, quadre i pinya,  alternades amb recialles d’unes danses rituals d’arquets i pastorets ja desaparegudes.

I és que tot just, una altra joia que es conserva ben viva en la comarca són les danses processionals, anomenades sovint dansetes per tal de no confondre-les amb el grup anterior. Hi destaca sobretot el conjunt de dansetes de la processó de la marededéu de la Salut d’Algemesí, festa declarada com a Patrimoni Immaterial de la Humaninat per la Unesco el 2011. Acompanyades també de dolçaina i tabal, a més de la coneguda Muixeranga, hi ha els Bastonets, Pastorets, Arquets, la Carxofa i d’altres de més modernes. Els Tornejants simulen els seus combats al·legòrics només acompanyats d’un aborronador so de tabal.

Però no, les dansetes processionals no són només cosa dels toputs. Els roscans també celebren pels carrers de l’Alcúdia l’entrada de la marededéu de l’Oreto cada 7 de setembre amb danses semblants: els Negrets, la Carxofa, els Pastorets i els Dansadors, entre d’altres... I a Sueca, a més de les dansetes similars a les conservades en la processó del Corpus de València, hi ha el “ball de vetes” i s’està treballant per recuperar unes danses d’espases i bastons. Unes altres poblacions també han introduït o recuperat recentment dansetes en les seues processons, com ara Carcaixent, Alzira o Alginet. En aquestes recuperacions de vegades s’ha optat per imitar melodies i coreografies conservades en altres poblacions, i de vegades se n’han creat de noves.

D’altra banda, el ball popular i espontani, amb els gèneres de seguidilla, fandango i jota, tan abundants en totes les terres del Sud-est peninsular, sembla que va desaparéixer a la Ribera durant la primera meitat del segle XX. Els nous temps van portar noves modes als balls... No obstant això, en terres valencianes cal destacar la presència des de la segona meitat del segle XIX dels anomenats “quadros de balls populars”. Aquestes companyies semiprofessionals mostraven unes coreografies creades pels seus mestres basades en la nostra música tradicional però fent un treball de recreació musical i reelaboració del ball. Això explica per què a la Ribera ens han arribat pocs exemples de ball popular però abunden els que anomenem “balls d’escola”.

Estes seguilletes
qui les ha tretes?
La filla de l’alcalde
que té pessetes

De seguidilles, n’hi ha poquetes. A Carlet, es ballen amb vistoses passades escolaritzades; allí en diuen “seguidilles del Pomell”,  perquè sembla que hi hagué el costum de lliurar un pomell de flors a la parella que millor les ballara en les competicions que feien per festes. El grup de dansa “El Bolero” de l’Alcúdia recuperà unes seguidilles carcaixentines i les tornà a interpretar dins de les primeres “Jornades de Bolero” organitzades en gener de 1998.  

El que sí que abunda a la comarca és precisament una derivació de les seguidilles: el bolero.  Aquest gust pels boleros el trobem també en les comarques veïnes. És un ball molt prestigiós, i fa dècades va servir als grups de “Coros y Danzas” de Carlet i l’Alcúdia per guanyar els concursos provincials convocats per la Sección Femenina i també, com no, per mantenir viva l’ancestral rivalitat entre eixes dues poblacions. 

El més graciós de tot és que l’anomenat Bolero de l’Alcúdia té una melodia semblant al Bolero del Raval  conservat a Carlet, però també al Bolero d’Albal o a les Boleres de Catarroja.  

Al seu torn, el famós Bolero de Carlet és conegut també a Xàtiva com a Bolero Alt o Bolero Feo, i els antics membres de la rondalla d’Alginet asseguren que aquesta peça també es tocava en el poble tomaquer. A Algemesí conserven un bolero antic (i n’han composats de nous a més a més) dins del  ball de les Llauradores. La melodia antiga d’aquest bolero es coneix a València com a Bolero Loco, a Madrid com a Bolero Liso, a Mallorca com a Bolero Mallorquí i a Andalusia com a Bolero de Jaén. A Corbera han conservat un Bolero Andalús o Bolero Creuat  creat per un mestre de ball alzireny, José España, el mestre “Corretja”.

Quan vages a la Ribera,
no passes per Castelló
que en el temps de la faena
uns treballen, i âtres, no.

Després de la desaparició de la Secció Femenina, els grups de dansa van interessar-se per la cultura valenciana amb uns altres ulls. En aquesta darrera època han incorporat als seus repertoris noves peces, basades en els balls antics i en les músiques replegades per folkloristes com Fermín Pardo i Salvador Seguí, com  ara la Malaguenya de Corbera, les Valencianes de Benifaió, la Jota de la Severa d’Algemesí o la Riberenca d’Almussafes.


El meu agraïment a totes les persones que heu penjat els vídeos que han servit per il·lustrar aquesta entrada del blog. Gràcies a tots vosaltres, companys i companyes,  que feu  difusió en la xarxa de les nostres tradicions.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...