dissabte, 2 de febrer del 2013

Nit d'albaes. Anècdotes i records


La veritat és que vaig començar en este món de les albaes no fent nits d'albaes, sinó vesprades d'albades. Va ser l'any 1996, cantant a Patraix per a les persones majors del barri que rebien la visita de la imatge peregrina de la Geperudeta o "Txereputxeta", com digué el papa-Ratzi. La cosa va anar de dilluns a dissabte, i el darrer dia ens havíem de vestir de torrentí i de llauradora per donar-li més solemnitat a la cosa. Un estol de gent devota acompanyava la venerable imatge i les dos cantadores, Reme Pont i la seua filla Alba, i jo mateix que cantava i versava, posàvem la "nota tradicional".

La processó s'allargava tota la vesprada i quan es feia fosc, la nostra "mareta" era portada a descansar a casa d'un devot. Però el dissabte, no. El dissabte era especial: la pobra marededéu va ser conduïda fins a un gran camió de "Mudanzas Grande". L'estol enfervorit, l'acompanyà fins a l'últim moment. I jo vaig poder comprovar que la realitat  de vegades supera la ficció. Vaig comprendre tot d'una el cinema de Berlanga. Després d'amagar la imatge a dins del camió, preparada per anar-se'n al següent barri del seu recorregut. Jo pensava que l'acte s'acabava ací. Però no. El capellà em va demanar que versàrem alguna coseta a la marededéu. I allí, amb la porta del camió tancada, vam cantar unes lletres devotes. La cosa anà a més, perquè en acabant, els feligressos van decidir cantar també l'himne de la Coronació. Alguns vianants no entenien què estava passant: un grup nombrós de gent que rodejava un camió i cantava!En aquell precís moment vaig comprendre que les albaes eren un acte que només s'entenia des de dins! Eixa manera de fer festa només la comprenem nosaltres els valencians...

Després han vingut centenars de cantades, principalment, vinculades a les falles i a festes patronals. Però també hem fet altres albaes més curioses: demanades de mà del nóvio a la nóvia, bodes, batejos. Alguns cantadors diem que actuem per a la BBC (bodes, batejos i comunions). Li vam cantar albades a Llorenç Giménez, el contacontes, el dia que va rebre un homenatge en el seu poble. Hem cantat albaes per a festes de jubilacions. També en un congrés de agents de la propietat que feien un soparot en la Masia Xamandreu de Bétera. Fins i tot una volta vaig cantar una lletra que vaig improvisar en italià per a una amiga transalpina de la senyora alcaldessa de Carcaixent.

La cosa que més sol sorprendre els qui no entenen açò de les albâes és el paper del versador. Sovint solen preguntar encuriosits per què eixe senyor ens molesta mentre cantem i per què ens xiuxiueja cosetes a cau d'orella.  El versador té la culpa de l'èxit o fracàs d'una cantada. És l'encarregat de traslladar a quintetes heptasíl.labes de rima consonant la informació subministrada per l'anomenat "llistero", que és qui porta el llistat amb el nom de totes les persones a qui s'ha de cantar en una nit concreta... A banda de dir els noms, el llistero aporta les dades que ompliran de contingut cada albà.

És molt important que la comunicació entre el llistero i el versador siga de qualitat.  Una volta, cantant a Gandia, el llistero va dir que al secretari de la falla li agradava molt l'alpiste. El versador agafà aquesta anècdota i va fer una lletreta contant el fet de manera graciosa. Ufffff. A quina mala hora. La cosa és que l'afer no era per a fer broma. El pobre home havia tingut greus problemes d'alcoholisme. En acabar l'albà començà un avalot i hi hagueren moments de molta tensió. El llistero en qüestió va ser immediatament rellevat del càrrec.

 Recorde amb especial afecte el versador Bahilo, del Puig, qui ens va deixar l'any passat. És habitual, en acabar de cantar, que les persones homenatjades et conviden a una copeta, generalment de mistela o cava. Bahilo sempre refusava. "Tinc sucre i no puc. Ara si tens un ditet de whisky, això em va bé".  Bevia amb moderació, però les cantades són llargues...a partir de la sisena casa et deixava allargant una nota mentre corria a preguntar-li de nou el nom d'eixa xica tan bonica a qui estàvem cantant. Mai no va fallar, però als cantadors se'ns feien eterns eixes dècimes de segon on veus que s'acaba l'aire i encara no saps el següent vers. I en l'últim moment, Bahilo, magistralment, et dictava a cau d'orella un vers perfecte.

Les albaes a les falles tenen molt de protocolari. Són un acte d'homenatge a les falleres majors i les persones principals de cada comissió. És molt agradable vore com tota la comissió forma un rotgle en respectuós silenci per sentir i escoltar què li cantarem a la seua emocionada fallera. Abans les xiques galantejades esperaven als balcons. Hui dia, els pisos de 10 altures ens ho posen difícil. És habitual que la xica espere il.lusionada al portal de la seua finca. Els pares, els germans i si n'hi ha, el nóvio, completen l'escena. En acabar de cantar, com a agraïment, la fallera convida músics i públic acompanyant. Ja sabeu com d'important és per als valencians quedar bé. Cada casa competix amb l'anterior per vore si la supera a l'hora de fer la convidada.

Això dels convits se n'ha anat de les mans en alguns llocs, com ara Gandia. Les cantades a la capital de la Safor es fan els dos dissabtes anteriors a les setmana fallera. La comissió queda a sopar i en acabant, comença a visitar les cases de les "reines", que és com s'anomenen allí a les falleres principals de cada comissió. Les cantades duren allí més de cinc hores. La cosa estaria molt bé si l'ambient acompanyara. Però dissortadament, en els darrers temps allò de Gandia s'ha convertit en la nit de vore qui beu més. Les albaes són només l'excusa per la disbauxa.  A partir de la quarta casa, costa d'entendre si allò és una comissió en acte protocolari o un escamot derrotat que torna de la guerra. Hi ha qui intenta allargar la cantada fins que es faça l'hora de fer una xocolatada o una torrada per esmorzar. Les darreres falleres, sovint enutjades després d'haver estat esperant les albaes amb més de dos hores de retard, veuen com el seu moment de glòria queda deslluït.

Paco Nicàsio, el gran versador de Faura es va despedir de fer cantades a Gandia després d'una cantada a la falla de l'Alqueria Nova que durà més de 8 hores. I ho feu amb una lletra que mereix figurar en una antologia d'aquest món:

La meua dona m'ho deia:
No me fas mai cas, xiquet.
No te'n vages a Gandia,
que t'han dit que és p'a un ratet
i tornaràs a migdia.

I és que l'èxit de la cantada no està en els cantadors. Que va. Som sovint els qui ens portem les lloances, però els qui tenen el mèrit de veritat són els versadors, perquè condensen en una cobla de 5 versos tot l'enginy i la gràcia que fa que cada cançó siga especial i sentida com a pròpia per les persones a qui va adreçada. A hores d'ara els versadors en actiu són pocs, però valents. Vull destacar especialment el treball de Josemi Sánchez en la dignificació del paper dels versadors i en la depuració estètica de les lletres que acompanyen aquest gènere tradicional valencià.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...