diumenge, 9 d’octubre de 2011

La guitarra en la tradició valenciana

(Article d'A.Guzman per a la revista Caramella, juny 2011).
La guitarra és un cordòfon tan conegut que sembla ridícul haver de fer-ne una descripció ara i ací. L'instrument va nàixer en terres ibèriques al segle XIV i des de llavors ha anat evolucionant i experimentant petites variacions, amb la qual cosa s'ha creat tota una família que inclou, entre altres, a membres com ara el cavaquinho portugués, el cuatro veneçolà, la huapanguera i la jarana mexicanes, el requinto jarocho, el tiple colombià, el guitarro de ánimas murcià, el guitarró menorquí o el guitarró mascle valencià.


El mot guitharra ja apareix als poemes d'Andreu Febrer, encara que allò habitual en català col·loquial era fer servir la forma guiterra, forma que junt a quiterra, és encara viva al Maestrat, com també a Mallorca.



La primitiva guitarra renaixentista va ser un instrument de caixa menuda, amb quatre órdens dobles, usat per les classes populars com a instrument bàsic en l'acompanyament de les seues cançons. Va coexistir amb una germana més aristocràtica, la viola de mà, instrument amb una caixa de major grandària i amb sis parells de cordes que hom feia sonar pinçant-les per fer melodia. Però, en ser un instrument molt més fàcil de fer sonar, la guitarra acabà desplaçant la germana i regnà de manera hegemònica en la nostra música més popular:



               Més m'estime una guiterra
que un tros de pa de forment
perquè al so de la guiterra
acodix tota la gent.
Sebastián de Covarrubias Orozco, en redactar l'entrada “vihuela” del seu opus lexicogràfic Tesoro de la lengua castellana o española, se'n plany i diu de manera molt elitista açò:



«Instrumento músico y vulgar de seis órdenes de cuerdas (…) Ha sido hasta nuestros tiempos [segle XVII] muy estimado, y ha habido excelentísimos músicos; pero después que se inventaron las guitarras,son muy pocos los que se dan al estudio de la vihuela. Ha sido una gran pérdida, porque en ella se ponía todo género de música puntada, y ahora la guitarra no es más que un cencerro, tan fácil de tañer, especialmente en lo rasgado, que no hay mozo de caballos que no sea músico de guitarra.»



Per eixa mateixa època, la guitarra ja havia evolucionat. Als quatre órdens dobles originaris, se li havia afegit una corda més: el mi agut, anomenada aleshores prima o chantarelle. Lope de Vega va atribuir aquesta modificació al poeta i músic andalús Vicente Espinel (Ronda,1550-Madrid, 1624). Poc temps després, aquesta prima també va ser doblada, i així és com coneixem les guitarres fins les acaballes del segle XVIII, on apareixerà una sisena corda, el mi greu, anomenat bordó. Fins i tot hi ha notícies de guitarres de set cordes en eixe període. El diccionari de la RAE, en la seua edició de 1803 descriu la guitarra:
«Instrumento músico hecho de madera, de cuyo cuerpo, que es hueco, sale un mástil con trastes que contiene el diapasón; ordinariamente se compone de cinco órdenes de cuerdas, aunque en el día ya se hace con seis y aun siete órdenes, y se llama GUITARRA DE BAXOS.»
En desaparéixer la viola de mà, la guitarra anà ocupant paulatinament els usos cultes que aquella tenia reservats. El segle XVIII va ser un segle amb centenars de composicions per a guitarra a tot Europa i Iberoamèrica. A casa nostra, destacà Ferran Sor i Muntades (Barcelona 1778- París 1839). En especial, cal ressenyar que a més d'altres nombroses obres, va composar vint-i-cinc boleros i seguidilles, amb la qual cosa va contribuir al triomf, i difusió, d'un gènere vinculat a les cantants líriques dels teatres vuicentistes.



Però la guitarra que ara anomenem clàssica o espanyola és un instrument de finals del segle XIX. Llavors definitivament desapareixen les cordes dobles, s'amplia la caixa de ressonància, s'eleva el diapasó sobre la tapa i les clavilles de fusta són substituïdes per mecanismes de caragol. L'instrument queda fixat en la seua forma definitiva pel constructor Antonio Torres Jurado (Almeria,1817- 1892), però sens dubte va ser un valencià qui universalitzà aquest “nou” instrument: Francesc Tàrrega ( Vila-real 1852- Barcelona, 1909). A més a més, les innovacions de Torres van ser seguides pels nombrosos constructors que fabricaven guitarres a la València de finals del XIX i principi del XX:
Salvador Pau (en actiu c. 1830- 1850)
Manuel Pérez (en actiu c. 1840)
Luis Reig (en actiu c. 1840-1850)
Juan Alcaraz ( en actiu c. 1850)
Alejandro Roca (en actiu c. 1850)
Parres i companyia (en actiu c. 1860- 1880)
Salvador Sancho (en actiu c. 1860-1920
Germans Sentchordi (en actiu c. 1860-1905)
Miguel Simón Moya (en actiu c.1860 )
Salvador Ibáñez (en actiu c. 1875-1920 ).
Andrés Marín (en actiu c.1880 – 1930)
Juan Ponce (en actiu c. 1880)
Vicente Tatay ( en actiu c. 1889-1942, pioner en la fabricació mecanitzada)
Telesforo Julve (en actiu c. 1890- 1930)
Francisco Pau (a finals del XIX)
José Pau (a finals del XIX)
Joaquín Bargues (en actiu c. 1900)
Salvador Blanch (en actiu c. 1900)
José Boluda (en actiu c. 1900))
Ricardo Sanchis Nácher ( actiu a Massanassa, 1915)
Vicente Saurí(en actiu c. 1930)
Ramón Castelló (en actiu c. 1930).
Salvador Gaspar (en actiu c. 1930)
Francisco Torres ( en actiu c. 1930)






Els tallers valencians van popularitzar unes guitarres molt assequibles construïdes amb fustes de pi i anouer. Per al mànec es feia servir una branca de pi tallada pel bell mig, i per tal d'amagar els grops d'aquesta mena de fusta, es pintava amb almànguena, donant-li un color roig ben característic als nostres instruments.
I molt a desgrat de l'eminent Covarrubias, és d'aquest instrument que vull parlar. O més ben dit, dels usos populars que els valencians n'hem fet. La guitarra acompanya amb colps i raspits la nostra música tradicional, o siga que a banda dels acords de l'harmonia, marca el ritme. A hores d'ara, encara hi ha una munió de nous “Covarrubies” que s'escandalitzen en veure acompanyar “ a punyades” la jota, les seguidilles o la marineria. Per tal d'evitar que la tapa es faça malbé, l'instrument es protegeix amb un colpejador, una planxa fina de fusta, generalment amb forma de cor. Al nord del País Valencià, aquestos colpejadors estan molt treballats amb adorns a navalla.





Hi ha diversos patrons rítmics en la nostra música. Comentarem els més habituals. El primer de tots és el més usat, i el trobem a les seguidilles torrâes, a la jota, a la marineria de la Plana i també a la malaguenya meridional. Es tracta de colpejar el primer temps de cada compàs ternari:
Indique els raspits cap avall amb l'onomatopeia “ram” i els colps amb “pum”. Aquest colpejat té una variat també prou estesa a terres valencianes, especialment per a acompanyar la jota. L'hem anomenat colpejat doble:



Hi ha ,a més a més, unes altres variacions, com ara aquesta que es fa servir a Vilafranca del Maestrat. És també un colpejat doble però amb la distribució a la inversa
També n'hi ha amb tres colps seguits, com hem vist a Vallibona o Vistabella:



A Culla, per exemple, vam conéixer un mateix sonador de guitarra que feia servir totes quatre formes. Quan es colpeja la tapa, simultàniament es pessiguen les cordes amb el dit polze, aconseguint un so característic. Aquesta tècnica era tan popular que la trobem reflectida en les cançons:
Jo me'n vaig carrer amunt
raspejant una guitarra
i la filla del meu sogre
per darrere me la para.
Toca, toca, tocador,
dale golpe a la vihuela;
que si esta noche se rompe
compraremos otra nueva.



A les comarques centrals, trobem una altra varietat de seguidilles distintes de les torrâes. Són les anomenades manxegues, corrilles o parrandes, que tenen aquest colpejat:





Hi ha la variant on els raspits cap avall es substitueixen per dos moviments circulars del dits (ra-ca-ram), seguits d'un raspit a les cordes cap amunt (rim) i un colp (pum):



Fins i tot les valencianes eren colpejades, en el primer temps de cada compàs, tot i que en l'actualitat se solen interpretar sense colpejar:


Per contra, no coneixem cap variant de bolero amb colpejat, amb la qual cosa podem veure com el poble imitava els gustos de la música culta:



Sovint quan pensem en les agrupacions de músics tradicionals hom tendeix a confondre-les amb les orquestres de pols i pua. La presència d'instruments que s'encarreguen d'executar melodia no era tan freqüent com hem arribat a pensar després d'anys de veure i sentir reinterpretacions dels grups folklòrics. No existia, a més, però, una formació “estàndard”. A banda d'altres cordòfons (octavilla, citra, bandúrria, llaüt, violí...), podia haver-hi instruments de vent (flautes, clarinets, trompetes, bombardí, fins i tot acordions). L'únic instrument imprescindible és la guitarra, i fins i tot, en els casos en què manca és substituïda pels instruments de percussió casolans (el garbell de l'arròs o els canyuts, per exemple). I a banda de perdre el concepte, hem perdut també el nom tradicional d'aquestes agrupacions. A hores d'ara, anomenem“rondalla” el que sempre hem dit “ronda”, “so” o “sonet”.



Al costat de l'anomenada guitarra de colp, trobem la guitarra de baixos o guitarra requintada. S'afina un to més aguda que la guitarra de colp, és dir, 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si, 6a fa #. Es fa servir per executar melodies molt senzilles. Només s'ha conservat al Maestrat i l'Alcalatén, encara que abans era més general. En algunes agrupacions actuals de corda, els baixos s'interpreten sense fer el canvi d'afinació, amb una tècnica distinta de la tradicional.




Amb el guitarró, o més ben dit, amb els guitarrons passa quelcom de paregut. L'ús tradicional era acompanyar la guitarra de manera redoblada i executar melodies jugant sobre la primera corda. A les terres valencianes se n'han conservat tres models distints, anomenats timple, femella i mascle, encara que com que era un instrument que feien els aprenents de guitarrers, no existeix un model uniforme. Els del Nord son de mànec curt i s'afinen una quinta per damunt de la guitarra. Aquesta afinació la trobem també als guitarrons mallorquins. Els del Sud tenen el mànec més llarg i s'afinen una quarta per sobre la guitarra. A l'Horta de València, i vinculada al món del cant d'estil, s'usa una afinació per al guitarró mascle semblant a l'afinació de la guitarra requintada: 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si. També existeix una afinació de guitarró mascle mig to més baix, amb la prima en fa. Els tocadors actuals obliden però que per a les cantâes i guitarrâes es baixava dos tons la guitarra, per tal d'aconseguir una sonoritat més pastosa i fer l'instrument més mollet, segons em va informar el magnífic sonador Pepe Lorente, (en actiu c.1950-2000)



Aquest canvis d'afinació han desaparegut de les rondes valencianes actuals, però encara els trobem viu en zones de la Manxa i Múrcia, on és habitual veure “rondas” o “cuadrillas”, afinades mig to o un to més baix que el que és habitual a hores d'ara.



Abans que es popularitzaren les celletes mecàniques que ens permeten canviar de tonalitat sense mudar la postura dels acords, els nostres avantpassats feien servir scordatures que els permitien canviar de to. Per a acompanyar la jota en Re major, es pujava la segona corda mig to, i s'executava la postura coneguda com tocar per baix, però tocant des de la primera corda. D'això se'n deia tocar per la prima o per l'aragonesa. D'altra banda, per a tocar la jota en Sol Major, es baixava la prima un to, i se'n deia tocar per la valenciana.



Pel que fa a les cordes, que deixaren de ser de budell i es convertiren en niló després de la Segona Guerra Mundial, cal reivindicar la presència d'una prima metàl·lica, generalment una corda de llaüt, en les nostres guitarres tradicionals. Aquest fet atorga una potent sonoritat a l'instrument, com reconeix la cançó:



La guiterra sense prima
i el fadrí sense diners
i una xica sense nóvio...
endevina això lo que és!



També els guitarrons tenen, en algunes comarques, una o dues cordes d'acer. De fet, cal remarcar que la principal diferència entre guitarres i guitarrons no és la grandària de l'instrument, ni el còmput de cordes. Això seria una anàlisi molt superficial que només tindria en compte els aspectes morfològics. Ja hem vist que la caixa ha anat canviant de mida i forma, i també s'ha anat afegit órdens, tot i que el nombre de cordes s'ha reduït, en ser senzills i no dobles . La principal diferència rau en el fet que la guitarra es toca raspant i colpejant i el guitarró només raspant i redoblant, però sense colpejos.
El qui toca una guitarra
també toca un guitarró
i a la filla de mon sogre
només la tocaré jo.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...