dissabte, 28 d’abril de 2012

Conferència en les Jornades de Bolero



Ja sé que alguns esteu impacients. No passa res. No us puc desvetlar el contingut de la conferència de dimecres pròxim. Però per tal que aneu fent boca, us transcric el text d'una conferència que vaig dictar l'abril de 2007 al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana, on vaig parlar també de la jota, però d'una manera més general. 

Crec que pot servir d'introducció, ja que en les Jornades de Bolero de l'Alcúdia em tocarà parlar d'uns altres aspectes sobre aquest gènere tan difós.

LA JOTA: GÈNERE MUSICAL I ESTRUCTURES DE BALL.

La jota és sens dubte el gènere musical tradicional més estés arreu dels diferents territoris de la Penísula Ibèrica. És coneguda en totes les regions i països de l’actual Estat espanyol, amb aquesta denominació. També trobem però uns altres noms que es refereixen a lleugeres variants d’aquest mateix gènere, com ara l’alegria a Andalusia o l’Isa a les Illes Canàries. A Portugal tampoc no és desconeguda i en algunes regions luses es coneix la “jota” i en unes altres hi ha el “vira”, que no és sinó una versió semblant a les jotes arcaiques que trobem a Galícia i Lleó. Fins i tot hi ha alguna versió en terres americanes i filipines.

Abans d’entrar a descriure les principals característiques del gènere, haurem de fer una breu parada per tal de parlar, això sí, de manera molt breu i sense aprofundir gaire, en l’origen del gènere. Hi ací arriba la primera polèmica de la vesprada, senyores i senyors: tothom es vol apuntar “el tanto”.

En primer lloc, els valencians tenim la llegenda que en època medieval, un ciutadà de la València islàmica, Aben Jot, va crear esta nova música. Com que les autoritats religioses van considerar el nou gènere irreverent, Aben Jot va ser desterrat i va fer cap a terres aragoneses, en concret cap a Calatayud. La “jota” es diu així en honor al nom del seu creador. És bona, no? I per acabar d’arrodonir aquesta fantàstica i simpàtica tesi que no se sosté en cap criteri fiable, hi ha la cançó que l’explica:

La jota nació en Valencia
y se crió en Aragón.
Calatayud fue su cuna
a la orillita el Jalón.

Evidentment, els altres que volen apuntar-se el mèrit són els aragonesos. La jota ha esdevingut en l’Aragó un símbol, un senyal identitari col·lectiu en un procés que ara seria molt llarg i complicat d’explicar sense excedir-nos en el temps i desbordar els nostres plantejaments inicials. Per a un aragonés negar l’origen baturro del gènere és un insult d’allò més greu. En el segle XX, en especial durant la dictadura franquista, els certàmens “joteros”, controlats i fomentats des de les institucions i altres instàncies del poder, van contribuir a crear el mite de la noblesa baturra: els aragonesos són, segons el mite, unes persones amb idees fixes inamovibles que canten la jota, però no qualsevol jota, sinó la jota “oficial”, aquella acompanyada per una multitudinària rondalla que va infinitat de variacions, cada vegada més complicades, i que té un ritornello que marca amb un ritardando l’entrada a un cantador (en menor mesura a una cantadora) que canta una cobla d’estil amb una veu poderosa i fins i tot afectada. No obstant això, a finals dels anys 90, els aragonesos han descobert que el folklore del seu país és quelcom més que no només la jota.

Els andalusos, castellans i els navarresos també han volgut dir la seua i han volgut reivindicar la paternitat de la criatura.

Per fortuna, el 1995, el catedràtic de musicologia del Conservatori de Salamanca, Miguel Manzano Alonso, va publicar un estudi que posava un poc de llum sobre tot aquest afer. Es tracta del llibre La jota como género musical. Es tracta d’un estudi rigorós que intenta esbrinar les similituds i diferències del totes les cançons que anomenes com a jota en tot els territoris hispànics. Us recomane la lectura d’aquest estudi, publicat per l’editorial Alpuerto, perquè a banda de definir clarament què és la jota, supera de manera definitiva la polèmica sobre l’origen del gènere. Basant-se en l’estudi de jotes de totes les zones peninsulars, Manzano estableix que ningú pot atribuir-se en exclusiva la paternitat del gènere. Es tracta d’un gènere arcaic, comú a la majoria de territoris, que ha anat evolucionant de diverses maneres en uns lloc i en uns altres. Manzano estableix dos grans grups: la zona nord-occidental de la península on encara trobem el gènere en un estadi més primitiu (cant i percussió d’acompanyament) i la zona central i oriental, on el gènere ha evolucionat amb la incorporació de repeticions vocals i la presència d’una altres instruments.

L’ETIMOLOGIA:
La idea que el nom jota puga derivar d’Aben Jot és del tot descabellada. La forma normativa “jota” pronunciada amb una consonant palatal és un invent massa modern que no es basa en la nostra tradició. La presencia del fonema /X/ <jota> que els nostres majors articulaven com el fonema /K/ <cota>, demostra que es tracta d’una paraula que no pertany a la nostra llengua, sinó que és un préstec castellà. Els catalanoparlants actuals pronunciem la jota castellana, però fins a meitat del segle XX aquestes pronunciacions forasteres eren desconegudes per la nostra gent. A la nombrosa literatura costumista valenciana apareix la forma “cota”, que és també coneguda a les Illes balears. La segona polèmica és aquesta doncs: quin nom ha de tenir en català aquest gènere: Si al diccionari normatiu tenim l’adjectiu “maco, maca” que no són sinó una adaptació del castellà “majo, maja”., per què no hi ha l’entrada “cota”? La forma “djota” em sembla, i és soles una opinió personal, inassumible. I evidentment aquells que la pronuncien “xota” encara m’agraden menys.

Encara que no ho sabem del cert, l’etimologia més probable del substantiu JOTA és el verb romànic SALTARE (saltar), o més concretament de la forma SAUTARE, en referència al caràcter viu i mogut del ball:

SALTA>SAUTA>SOTA>JOTA

Malgrat que afirmem que la jota és un gènere antic, les jotes amb l’estructura que coneixem en l’actualitat en les terres valencianes, i en les veïnes són sens dubte una evolució relativament moderna, que apareix a finals del segle XVIII i que va desplaçar durant tot el segle XIX a d’altres gèneres anteriors. Com a curiositat m’agradaria mostrar-los un document que m’ha cedit Jordi Aura del grup Ramell. És un full de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada per Joan Just i Josep Roma per terres de Castelló de l’11 de juliol al 1er de setembre de 1927 per comanda de l’obra del cançoner popular de Catalunya al poble de Sant Mateu. I diu:
També la jota ha fet de les seves aquí, i si res de bo s’hi hagués conservat en aqueix poble, cosa que hauríem copiat sense molèsties per les facilitats que tinguérem.
Sempre recordarem la nit que a cal tio passàrem i només poguerém apuntar-nos alguna que altra “cançó d’era”. Tota la resta, jota i jota. Res, igual que a Riela. El que és xocant és el deler i intenció que hi posen en cantar-les.
Els mateixos individus diuen de Benassal
[...]La temporada, que en podem dir, ha estat breu, però les impressions han estat moltes, i sobretot la tasca a fer és nombrosa, i és feina que empeny a causa de perill eminent que corre de desaparèixer tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta.
Cal entendre també el context: els dos recopiladors tenen una mentalitat noucentista. El noucentisme va ser un moviment cultural i polític que marcà les bases de l’actual Catalunya. Busquen en la seua recerca la tradició més pura, és a dir, la més catalana i la més allunyada d’allò espanyol. A molts pobles nomenen la jota, però no es molesten a transcriure aquest gènere perquè no el consideren digne. A hores d’ara, quasi un segle després, a Catalunya hi ha un interés naixent per la “jota catalana”. Malauradament els prejudicis dels noucentistes van fer que perderen irremeiablement part del seu patrimoni.
Però, anem per feina. Cal parlar de les principals característiques de la jota.Es tracta d’un gènere nascut per al cant, i que quasi sempre és acompanyat de ball. Les jotes només instrumentals o per a altres funcions ( de ronda, de quintos, de llaurar, d’engrunsar, etc) són clarament posteriors al naixement de l’estructura de cant per al ball que ara ens ocupa: Es tracta d’un cant de ritme ternari (generalment 3/4 o 3/8) que alterna cada quatre compassos l’acord de tònica i el de sèptima de dominant. L’estrofa que s’utilitza és la corranda, anomenada popularment cançó o cantar: 4 versos heptasíl·labs, amb rima (generalment assonant) al segon i quart:

Sempre em veníes darrere........ 7-
que t’ensenyara cançons.............7a
i ara que en sé de boniques..........7-
t’amagues pels carrerons............7a.

Després de cantar la cançó, hi ha els ritornellos fins que s’entra amb una nova cançó. Sembla que les estructures més arcaiques són aquelles en què les tornades són també cantades. L’estrofa més usada per a les tornades és la seguidilla, que alterna versos hexasíl.labs, sense rima, amb versos tetrasíl.labs amb rima:

Cap a tu cap a mi .......6-
manxa, Felícia............4a
espolsant-se les puces.....6-
a la pallissa.................4a

Però, també trobem altres peus mètrics, més variats, que també s’usen a les tornades cantades. Vegem ara la quarteta de versos pentasíl.labs:

Al salir el sol.........5-
te quisiera ver..........5a
penjaêt dels ous.........5-
dalt d’un garrofer.......5a

Tampoc no és infreqüent l’ús d’una altra corranda com a tornada:

Está lluviendo, lluviendo, ........7-
te mojarás, mojarás, .................7a
los zapatitos, sabatos..................7-
de colorín, colorán....................7a

Aquest primer tipus de jota composat per cançó i tornades cantades és molt habitual al País Valencià, i el trobem també a la Manxa i Múrcia. En algunes comarques valencianes, però, aquestes tornades cantades han estat substituïdes per tornades instrumentals, executades per la ronda (o ronda). Es tracta doncs d’un altre tipus que alterna només una corranda cantada amb els interludis de la rondalla. Encara que arreu de les nostres comarques trobem tots dos tipus, sembla que la tendència al Sud és usar el primer model, mentre que al Nord trobem generalment casos del segon tipus. Val a dir que açò no són regles fixes, sinó tendències: hi ha nombroses excepcions, i fins i tot casos de poblacions, com ara Llucena, Navarrés o Biar, per dir alguns noms de Nord a Sud del nostre territori, on conviuen tots dos tipus de jota.

Us recomane també la lectura del llibre La música popular en la tradició valenciana, del folklorista Fermín Pardo, publicat per l’Institut Valencià de la Música. Es tracta d’una obra de caràcter general que ofereix una interessant aproximació global al nostre folklore. En aquesta obra s’afirma que “ les tornades instrumentals (...) sembla que s’afegeixen a les acaballes del segle XIX, ja que moltes d’elles ens recorden o són melodies de masurques acomodades a l’estructura de jota. Estes tornades encara tenen un caràcter més modern en el cas de les jotes de quintos o de balls de plaça interpretats per instruments de la banda de música”. Tal afirmació, em sembla, que és incorrecta, o si més no, parcialment incorrecta. Si tenim en compte les tesis del professor Manzano, Fermín Pardo, qui no coneix quan redacta la seua obra les teories del musicòleg salmantí, encerta en veure les tornades instrumentals com més antigues que les cantades. No obstant això, erra en la cronologia. A finals del XVIII i a principis del segle XIX ja tenim jotes del sego tipus que hem nomenat. Per exemple, conec gràcies a les investigacions i al treball de Carles Pitarch, l’existència d’una jota de ronda intitolada “la aragonesa” replegada a un cego valencià de principi del segle XIX i publicada en un mètode per a tocar la cítra. La cosa curiosa és que no hi ha grans divergències estructurals entre eixa “aragonesa” replegada a la ciutat de Valencia fa quasi 200 anys i l’aragonesa que podem encara sentir viva i ben viva a Culla avui dia.

En què queda tot açò? Doncs en l’afirmació que la jota és un gènere arcaic que va evolucionat durant els segles XVII i XVIII fins convertir-se en l’actual, que s’escampa durant el segle XIX després de la guerra del Francés (potser des d’Aragó, potser no), a quasi totes les terres peninsulars. En alguns llocs conviuran formes antigues i modernes, i en altres es produirà una substitució de les formes arcaiques.

Bé, ja poden vostés endevinar que el tema de la jota dona per a escriure un llibre ben voluminós, però el temps que tenim ací és limitat així que passaré a ressenyar els aspectes formals més importants, i en especial em centraré en les formes valencianes i sobretot aquelles que trobem en les comarques del Nord, que ens són més pròximes.

El primer aspecte que vull destacar és la presencia de la guitarra colpejada, aspecte compartit per totes aquelles zones on la jota s’acompanya amb aquest instrument de corda. Els colpejats que hem replegat i que coneixem a terres valencianes són 4. Al llibret del doble CD “de Rondes i bureos, múisca dels valencians de secà” estàn ben explicats. Els colpejats més habituals són el senzill o d’un colp i el doble, que trobem escampats de nord a sud. No obstant això, com a cosa curiosa, vegen vostés el següent video, d’agost de l’any 2000, on un tocador de Culla coneix les quatre maneres de colpejar la jota:

El segon aspecte, que trobem només viu a les comarques de la demarcació de Castelló, és la presència d’una guitarra requintada, que está afinada un to més aguda que la guitarra de colp, i s’encarrega d’executar baixos i melodies senzilles. Podem veure el següent video gravat durant un descans d’un bureo a Benafigos:

El tercer aspecte que vull destcar, per la importància que tenia en les antigues formacions instrumentals és la presencia del guitarró. El guitarró és habitual a totes les comarques valencianes, però a la zona Nord ës més petit que els del sud i s’afina més agut, i a banda d’acompanyar executa melodies fent lliscar el dit índex per la prima.:

En l’actualitat quan pensem en una rondalla per a acompanyar la jota se’ns ve al cap uan bandúrria, un llaüt, una guitarra, etc. I en veritat aquesta formació és més pròpia d’una orquestra de pols i pua, de tipus culte i semi-culte. A les terres valencianes del nord els únics instruments indispensables per a acompanyar la jota són aquestos tres que he nomenat: la guitarra de colp, la guitarra requintada i el guitarró, més a banda aquells instruments de percussió més habituals: castanyetes, ferrets i pandera. Que s’entenga bé. No dic jo que els altres instruments no puguen ser usats, sinó que no eren tan usuals com ara ens pensem.

Pel que la a la tonalitat en què s’interpreta la jota, podem dir que hi ha una clara tendència a usar el LA major per al ball i el RE major per a la ronda. No obstant això, jo m’estime més no parlar de tonalitats en música tradicional, sinó de postures. Els nostres músics ancentrals parlen de postures: per dalt, per baix, al tres, etc, perquè no tenen una formació musical culta ni necessiten dominar la teoria per a executar una peça.

Si això li afegim, que sembla ser que les rondalles antigues no afinaven a diapasó sinó que estaven generalment un to per davall de com afinem en l’actualitat, com encara podem veure al SO antiu de Mutxamel, a la rondalla de Llucena, a la quadrilla de Huebras en Murcia, o als sonadors de Ciutadella en Menorca, ens trobem que la postura de la jota de baix (que ara sona LA major) era en realitat un Sol major.

Les postures (que tindran una tonalitat o altra segons l’afinació) més habituals són: la jota per baix, la jota per la prima, la jota per dalt, la jota al tres, la jota per la valenciana.
És habitual que un mateix sonador conega més d’una postura, com podem veure en el següent vídeo, on podem disfrutar de tres jotes diferents cantades per Antonio dels Manuels criat al Camp d’Elx:

Pel que fa al ball, lamente polemitzar de nou. I em referiré a la reinterpretació que fem els grups de dansa d’este gènere tradicional. Generalment els grups de ball valencians ens hem acostat al gènere jota amb molts prejudicis. Per a alguns sembla que és un gènere menor, de poca importància, que no té tant de prestigi com altres com ara el bolero, per dir-ne un. De tal manera que sovint hi ha balladors de “primera divisió” que ballen balls escolaritzats i balladors de “segona” que ballen balls populars. La cosa no deixaria de ser una anècdota curiosa si no fóra perquè té una explicació històrica amb interés antropològic. Els grups de ball valencians naixen a finals del segle XIX en una època en que els balls encara són vius al carrer i a les cases. Quin sentit té doncs ballar el mateix repertori que el poble pla? En aquelles poblacions o comarques on existien els anomenats “quadros de balls populars” la jota ha sigut ignorada, i ens els repertoris de dalt de l’entaulat completament menystinguda. A la Costera, és quasi insignificant si la comparem amb els balls de comptes. A l’Horta ha estat substituïda per les valencianes d’escola. Si mirem el repertori de la ciutat de Castelló ens trobem amb un ric repertori de balls de mestre: bolero, seguidilles escolaritzades, Marineries amb passos especials, i una jota, una jota escolaritzada molt diferent a les jotes populars.

Sembla que en els últims temps la gent ha anat superant, encara que parcialment, aquest prejudici. La gent, millor dit, els folkloristes, s’han arrimat a la jota amb una nova perspectiva. Recorde que en els anys 70 i 80 del passat segle allò que feia furor era realitzar coreografies dalt de l’entaulat. Ara ballem en fila i a la segona passada ens canviem i fem un quadre, i després ens posem en rotgle. Era la moda, perquè era allò que eixia al programa aquell que es deia GENTE JOVEN, de la primera cadena de TVE, l’única que hi havia . Era un concurs, de diferents estils musicals, i entre ells hi havia “los coros y danzas”. El programenta no era per a llançar campanes, però hem de reconeixer que vam passar de un programa millorable a no aparéixer mai en la televisió, perquè vingué al modernitat mal entesa i l’estètica cosmopolita postmoderna.

Jo personalment no tinc res en contra d’aquells que volen reinterpretar les estructures de la jota damunt d’un escenari, i creuen que allò millor és fer una coreografia vistosa. Simplement m’agradaria dir que la nostra tradició ja ho té previst això. El millor coreògraf li diuen Bureo Tradicional. M’explique: resulta que els bureos són unes reunions de cant, i ball. Com que tenen un repertori més o menys reduït, que repeteix uns pocs gèneres musicals, els nostres avantpassats ho van resoldre creant una varietat d’estructures de ball que es poden aplicar al gènere jota, amb la qual cosa conseguixen trencar la monotonia i fer més variada la ballada.

La jota és un ball de parella. Allò més habitual és que les parelles es col.loquen de manera lliure,adaptant-se a la forma del lloc on se celebra el bureo, i ballen cadascuna al seu aire.

No obstant això també hi ha altres estructures preparades. La primera que vorem serà el ball de tres. Es tracta d’una jota on un ballador balla simultàniament o alternativa amb dues balladores. És característic el trenat en forma de vuit que formen a la tornada. Ací tenim la forma com ho ballen els de Culla, mostrada en un vídeo de l’any 2000.

Una altra coreografia és la del ball de quatre. Dues parelles, quatre persones, alternen el ball de parella propi de la jota durant la cançó amb un ball col:lectiu durant la tornada. De vegades hi ha canvi de parella a cada cançó. Vegem un exemple arreplegat a Atzeneta del Maestrat el 2001.

El ball de sis és una jota també col.lectiva. Durant la cancó cada ballador balla amb la seua parella, però a la tornada es forma un vuit semblant al del ball de tres. Aquesta estructura la trobem a moltes pobalcions del Nord, però sembla qeu abns era més genral perquè també al trobem al Sud a la pedania alacantina del Verdegàs. vegem-ne un exemple.

Als balls col.lectius, especialment si els participants són nombrosos, es prefereix ballar la jota de rogle, és a dir, amb una estructura circular, on hi ha canvi de parella a cada cançó. És una forma que antigament estava molt estesa pel País Valencià de nord a sud, però que no sol ser usada pels grups de danses, que prefereixen fórmules més vistoses, amb entrades i eixides o formacions geomètriques. Aquest estructura a més a més és la preferida per a ballar aquelles “suites” formades per seguidilla, jota i fandango, tan habituals al nord del Riu Túria. El Ball Voltat de Vilafranca és una altra estructura semblant a la de jota en rogle, però amb una manera d’avançar més complicada. Ara vorem un exemple de l’estructura en rotgle amb un fragment de les seguidilles i arenilles del Molinell de Culla.

El ball de canut o ball de canó és una estructura de jota col·lectiva sense canvi de parelles, on els balladors i balladores, situats en cara a cara, avancen pel centre de les dues fileres durant les tornades instrumentals, fins que en entrar de nou la cançó paren el canut, formen de nou dues fileres, i ballen una passada amb la seua parella. A Culla, s’entra a dins del canut cada volta des d’un extrem. En l’actualitat, a Atzeneta hem vist que les parelles avancen fins retornar al seu lloc original, encara que aquesta no és la forma antiga. Vegem-ho al vídeo.

Una forma de ballar la jota que només trobem en l’actualitat a Culla és la jota en reng. Es tracta de les mateixes dues fileres que abans, però ara els homes no avancen sinó que esperen el canvi de balladora, que es desplaça un lloc cap a al dreta. La balladora de l’extrem situada més a la dreta, canvia passant per darrere de tots els balladors on l’esperarà a l’altre extrem, sovint canviat a la fila de les dones per acurtar el trajecte.

A banda d’aquestes estructures, generals a tot el nord valencià, hem de ressenyar que a les comarques meridionals es habitual trobar jotes amb cadenes, és a dir, jotes amb diversos encreuaments de parelles, o amb encreuaments entre alguns balladors. Com a exemple podem veure aquesta jota amb cadena a la tornada, gravada a Callosa d’en Sarrià, a la comarca de la Marina Baixa.

Per finalitzar, ja que ens hem centrat sobretot en el ball de la jota, i hem deixat sense tractar les altres jotes, m’agradaria que vegeren aquest video. Es tracta d’un video d’una jota interpretada per la banda de música en un ball de plaça:


Estic segur que si pregunte als presents què és el que acabem de veure, molts assegurarien que hem vist un Ball rodat o ball pla d’algun poble de Castelló. I no, no és això. La veritat és que la presència de la jota en els balls de plaça és matèria suficient per a una nova conferència, i estic convençut que Francesc Bellmunt, el gaiter d’Albocàsser, ens podria donar una lliçó magistral al respecte. L’èxit aclaparador de la jota a finals del segle XIX i a principis del XX ha fet que la música de jota s’haja convertit en protagonista de molt balls de plaça, com el que acabem de vore, que són les danses celebrades a Callosa durant les festes de sant Jaume, amb una participació tan massiva que demostra que la jota, amb més de dos segles de vida, té la mateixa força i vitalitat que abans. Ens queda jota per a rato.

Moltes gràcies


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...