dimecres, 14 de desembre del 2011

Sorpresa nadalenca

Un any més, com fem cada any en arribar el temps de nadal, la Colla Brials s'arrima a la Residència de la Tercera Edat d'Aldaia per compartir una estoneta de cançons, un poquet de música, algun ball i molta molta alegria.
Els residents i els seus familiars que els acompanyen omplin la sala d'actes. És una manera de trencar la monotonia de cada dia.  En edicions passades, este acte es feia per donar un regalet a cadascun dels interns, però enguany, com la cosa va de retallades i estalvi, allò es va quedar només en un festivalet de Nadal. En acabant, hi hagué, això sí, un berenaret per a tots els assistents.
 Als membres de la Colla ens agrada molt anar a esta casa. Ens hi sentim ben còmodes. Tant els treballadors del centre com els residents ens dispensen un tracte molt familiar. També hi anem a la festeta d'estiu, que solen fer a juny, amb més bon clima, de vesprada al pati. Sempre, sempre, sempre hem rebut alguna sorpresa de part dels iaios i iaies d'allí: alguns en han cantat alguna cançoneta, algú altre ens ha dit algunes lletres, algú ens ha explicat coses del passat...
Enguany, però, la sorpresa ha estat majúscula! El director de la residència en va desconcertar: "Tinc una balladora molt bona. A vore si la feu ballar". I, ai, mare! La senyora s'arrancà quan estàvem tocant unes valencianes de l'u i dos. Cert és que ja no podia fer uns passos espectaculars, l'edat no perdona, però cal ressenyar que Rosa Serra tenia un "estilasso" insuperable; puntejava, picava el pas i movia els braços amb una gràcia especial.
Es va marcar un ball de fandangà amb Francesc. Ens afanyàrem a gravar-la en vídeo. Hui en dia és molt fàcil poder disposar de les imatges dels majors i dels informants: la tecnologia ha avançat tant que en un moment els mòbils i les càmeres de la sala havien immortalitzat el moment. 
I és que en este món on menys t'ho esperes et donen una sorpresa. Per cert, no penseu que era una balladora del quadro del mestre Gadea ni del mestre Vicent ni de Mascarilla o Porta, per dir-ne alguns. No, no. Rosa sempre ha ballat al seu aire, per afició, en sa casa, amb els seus...

En temps de retallades, mireu, mireu quin regal més gran que tinguérem!

dissabte, 3 de desembre del 2011

Què us pareix el nou disseny de la pàgina?

Hola, amics i amigues
Diu l'adagi allò de renovar-se o morir. I clar, hem triat renovar-nos. Hem decidit donar-li una maneta de pintura a la nostra casa, per tal de fer-la més acollidora. De pas hem fet neteja i hem organitzat tantes endergues que teníem per esta barraca nostra...

Nous continguts, nou disseny i noves pàgines que esperem que us agraden. A poc a poc anirem omplint este contenidor d'allò que tant ens agrada: la música i els balls tradicionals valencians, les lletres, els instruments, la indumentària tradicional...

Veïns i veïnes, sigueu benvinguts, i sentiu-vos lliures per deixar-nos els vostres comentaris i suggeriments.

divendres, 2 de desembre del 2011

La literatura popular en la música tradicional valenciana.

(Extracte d'una conferència d'Antoni Guzman a l'Agrupació Borrianenca de Cultura, 19 de maig de 2007)

Hi ha la idea que la literatura popular és una espècie de literatura de creació col·lectiva espontània. I això necessita algunes matisacions. La creació no és mai un procediment col·lectiu, sinó individual. Les cançons populars no són filles de tothom, sinó que darrere de cada peça hi ha un creador anònim. És la transmissió oral, de generació en generació, i d’un lloc a un altre, la que li atorga eixe caràcter col·lectiu. A més a més, la producció anònima popular és sovint una imitació de les pautes i modes que marquen les classes dominants i la producció de la literatura culta. Per tant, darrere d’alguns temes tradicionals, especialment dels religiosos, hi ha la mà de persones instruïdes, que han restat en l’anonimat, però.

La poesia popular. Característiques generals.
La poesia va nàixer lligada a la música. Les composicions poètiques van estar concebudes originàriament per ser cantades. Només en èpoques relativament recents hem distingit entre cançons i poemes. La poesia escrita en llengua romanç, és a dir, en llengua derivada del llatí, va nàixer precisament de mà de poetes cultes, els anomenants trobadors, que eren uns senyors nobles que s’entrenien a compondre lletres i músiques per fer cançons. I per més divertició, els nostres poetes medievals van usar l’occità, una llengua distinta a la que parlaven cada dia. Es tractava de demostrar perícia i mestria a l’hora de seguir les estrictes normes poètiques i gramaticals de la poesia trobadoresca.
Els poetes populars ben aviat van copiar les composicions cultes i les van adaptar als seus gustos i possibilitats expressives. La primera diferència entre poesia culta i poesia popular, en l’Edat Mitjana, és la llengua emprada: occità els primers, català els segons. Els gèneres populars més antics són hereus de la poètica d’influència trobadoresca. Però hi ha altres diferències, com ara, principalment, la preferència pel vers heptasíl·lab i l’ús de la rima assonant.

A partir del segle XV, les nostres lletres troben uns nous models poètics. Sembla que tots admetem de bon grat que el vers decasíl.lab i el sonet italià penetraren a la península ibèrica gràcies a la presència dels catalans en les terres italianes de la Corona d’Aragó. Però, després de la unió dinàstica de Castella i Aragó, amb el matrimoni dels reis catòlics, hi ha una nova influència que alguns es resisteixen a reconéixer: la castellana. Està clar que, tenint en compte com han anat les coses per als castellans, i com ens han anat a nosaltres, no és per a festejar massa. No crec enganyar-me si afirme que hem eixint perdent. Però tampoc no podem ignorar la història, i encara menys, no podem negar que, com que les classes dirigents a partir del XVI es van castellanitzar, la nostra producció literària comença a imitar les formes literàries castellanes, especialment en terres valencianes.

I sincerament, em sembla que només els prejudicis més estúpids poden justificar la presència en els nostres manuals i llibres d’història de la literatura d’autors medievals que no van escriure ni un sol vers en català, mentre s’ometen les estrofes com ara la seguidilla, per considerar-les castellanitzades, tot i que algunes estan escrites en la nostra llengua.

Subgèneres poètics.
Passem ara a veure els principals subgèneres poètics de la nostra tradició, ordenats més o menys amb criteris cronològics. El més antic d’aquest gèneres és el conegut com a goigs o gojos.

Els goigs deriven de la dansa provençal dels nostres trobadors medievals. Comencen amb una quarteta d´obertura, els dos darrers versos de la qual formen el recoble o refrany,  que aniran repetint-se al final de cada estrofa de huit versos. La rima sol ser consonant (és a dir, rimen vocals i consonants a partir de l´última síl.laba tònica), però no sempre. El vers més usat és el de set síl.labes. 




Els gojos tenen normalment dues parts: l’exposició de la vida i miracles del sant a qui va dedicats i la petició de la intercessió davant Déu per tal d’assolir la gràcia divina. Darrere de cada goig hi ha la mà anònima d’algun clergue, i per tant podem dir clarament que estem davant d’un gènere poètic culte que s’ha popularitzat.
En la poesia medieval trobem diverses composicions religioses dedicades a cantar els Septem Gaudia , les set alegries de Maria, la mare de Déu. En la Corona d'Aragó, al segles XIII i XIV, estes obres es feien en llatí o en occità, però ja al segle XV, coincidint amb la decadència de la poesia trobadoresca, apareixen composicions en català. A partir d'eixe moment l'estrofa de la dansa provençal, que es caracteritza per l'ús dels versos responsorials que tanquen cada estrofa, esdevé hegemònica, tot desplaçant a altres tipus estròfics anteriors usades als goigs. D'altra banda, a més de canvis en la forma, al segle XV s'eixampla la temàtica: a més dels goigs, també es canten les glòries i els dolors de Maria, i també es fan composicions per a altres sants. Els primers goigs conservats d'aquest nou estil són els dedicats als sants metges, Cosme i Damià, publicats a València a principis del segle XVI.

Amb la Contrareforma i la difusió tridentina del culte als sants,  i gràcies al recent invent de la impremta, els goigs es van anar popularitzant paulatinament. Des del segle XVII, a més del text, les impressions de goigs van acompanyades per un gravat del sant o de l'advoció mariana en qüestió.  Poca gent podia llegir-los, però  molts en compraven per tal de penjar-los en casa i tenir la protecció de la santa imatge. 
A partir del segle XVIII, tot i no estar obligada per la desfeta d'Almansa i els Decrets de Nova Planta, l’església valenciana abandona la llengua del poble i es converteix en un instrument de castellanització de la societat. En eixa època molts gojos són reescrits en castellà, encara que en l’actualitat encara es conserven gojos en valencià, i fins i tot se n’han escrits de nous en èpoques recents. Per exemple a Alfafar (l’Horta) els gojos redactats en castellà al segle XVIII van ser substituïts als anys 50 del segle XX per uns altres en valencià, gràcies a un rector que tenia un mínim de consciència idiomàtica.
A l´acabament del segle XIX, la popularitat del gènere és tan gran que comencen a fer-se goigs profans, és a dir, dedicats a persones que no són santes i escrits amb to festiu o irònic. Per exemple, Martí Gadea n’arreplega uns quants d’aquestos gojos profans al seu llibre “Trossos i mossos”, editat a València el 1906, o també Mossèn Jacint Verdaguer, tot un prevere, escriu uns gojos humorístic dedicats a un sant fictici, sant Taló. A Sitges es cantaven els "Goigs a Santiago Rusiñol, patró dels sitgetans".
Però, a més dels gojos, l’antiga “dansa provençal” va tenir uns altres descendents en la Península Ibèrica. El primer és el “villancico” castellà, que tot i que en l’actualitat l’associem a una cançó de nadal, en el seu origen no era sinó qualsevol cançó de temàtica amorosa que comptaba amb uns mots de tornada i recoble, a la manera que ja hem vist. Com que a partir del segle XV s’escriuen molts d’aquestos “villancicos” dedicats al naixement de Nostre Senyor, el mot va patir un desplaçament semàntic per designar les cançons nadalenques. Emparentats per temàtica i per estructura, encara trobem en les terres valencianes, les cançons de pastorets i els arguilandos del sud, i les albades de les comarques septentrionals. Es tracta de cançons narrativo-descriptives, que tenen una estructura responsorial semblant a la que hem comentat abans.

A finals de l’Edat Mitjana apareixen a tota la península els romanços. En trobem en català, en castellà i en galaicoportugués. Són cançons narratives dedicades a cantar les gestes èpiques dels herois, reals o ficticis. La seua temàtica s’amplia amb el devenir del temps. L’estructura és la d’una tirallonga, sovint monorima, de versos de set síl.labes amb assonància en els parells, i sense rima en els senars. Són molt abundants en el Principat de Catalunya i en les Illes Balears. Al País Valencià, però, els romanços en la nostra llengua són prou escassos, i han estat substituïts per romanços castellans.
Al costat del romanç també trobem altres estructures poètiques narratives, que, tot i que solen confondre’s sota la mateix denominació cal distingir. Ja hem dit que els romanços originals són monorims, és a dir, que mantenen un mateix patró de rima al llarg de tot el poema. Doncs bé, hi ha també romanços estròfics, és a dir, que canvien al rima a cada estrofa. Com que per tal de cantar-los els versos es solen repetir, allò més freqüent és dividir el romanç en estrofes de 4 versos. Els romanços estròfics canvien de rima, i són per tant cançons narratives formades per quartetes.
Una altra estructura és la formada per versos de diverses mides, que formen estrofes irregulars, que van adaptant-se a una melodia prou extesa per les terres valencianes, i que és desconeguda fora del nostre territori. Apareixen als plecs de cordell que es conserven dels segles XVIII i XIX, i com que solen tractar temes humorístics, se’ls coneix amb el nom de “xiste”. Són unes peces molt populars, la major part de les quals estan redactades en valencià.




Una altra estructura és la coneguda com romanç de cego o oració de cego. Es tracta d’una cançó estròfica formada per l’alternança de quartetes de versos heptasíl·labs amb quartetes de pentasíl·labs. És una forma que s’escampa a finals del segle XVIII, i sobretot al segle XIX, i generalment usa el castellà. Tot i això hi ha algunes poques mostres en català, encara són una mostra de la societat diglòssica de l’època perquè sovint el mateix cego solia cantar en castellà les de temàtica seriosa i reservava la nostra llengua per a les cançonetes humorístiques, satíriques o fins i tot irreverents, com la coneguda cançó de Sant Roro (sant imaginari, patró dels borratxos) o la dedicada a un sant Antoni incapaç de fer cap miracle:


El 1868 alguns ajuntaments valencians, com ara el d’Énguera, prohibeixen que els cegos canten cançons immorals, poc pietoses o que atempten contra la religió, i estableixen unes fortes multes.
La corranda.
L’estrofa més usada en les cançons tradicionals que ens han arribat fins avui dia és la quarteta de versos de set síl·labes. Aquesta estrofa rep diverses denominacions en la nostra llengua. A Catalunya hom l’anomena CORRANDA. A les Illes es coneix com a GLOSA. A València se li diu COBLA, encara que el nom popular és el de CANÇÓ, que sovint s’evita per ser un mot polisèmic. Als Ports, en diuen FOLIES.
Aquesta estrofa pot tenir diverses estructures de rima. En general, al País Valencià es prefereix la forma que té rima encadenada, sovint assonant, en el segon i quart vers, mentre que els versos primer i tercer queden solts, sense rima:
Si em pose a cantar cançons
Vos en cante més de mil
Que les porte a la butxaca
Lligaêtes én un fil.

A Mallorca, però, es prefereix la quarteta amb rima creuada: abba. Es tracta de l’estrofa castellana anomenada redondilla.

Una dona marinera
Sempre mira d’on ve es vent
Tant si és Llevant com ponent
Es bon temps sempre l’espera.

No obstant això, hi ha també redondilles valencianes:

Les gallines al joquer
Que el sol ja se’n va a la posta.
Ma mare tanca la posta
I em tira el novio al carrer.

Aquestes quartetes populars s’usen sobretot vinculades a la música del fandango i la jota, amb totes les seues variants. També s’usen en algunes cançons de ronda, com les valencianes i les albaês de dolçaina. Cada estrofa desplega un tema diferent, de tal manera que en una mateixa cançó es poden tractar temàtiques diverses. Com que és una estructura simple, allò més freqüent és que la lletra siga improvisada al moment de ser cantada.

No obstant això, aquesta estrofa conviu des del segle XIX amb la quinteta, que té una estructura més complexa. La rima és ababa, és a dir, rimen per un costat els senars i per un altre els versos parells. També se l’anomena quintilla o cançó d’a cinc.

Esta cançó només és
La manera més senzilla
Per a que vegen vostés
Com s’escriu una quintilla
Sense dir en ella res.  (Ensisam)

Aquesta estrofa, com que permet un major desplegament de la temàtica perquè té un vers més, és la més usada actualment en els cants de ronda que coneixem com a cant d’estil. En aquestes cantades d’estil, les lletres sempre han de ser compostes a propòsit per al moment, la persona o l’ocasió en què es canta. Com que aquestes lletres tenen una estructura més complexa que no la de les quartetes, allò més habitual des de principis del segle XX és la presència d’un personatge especialista a compondre lletres improvisades: el versador

Fruit de la combinació de les dues estrofes, va nàixer al segle XIX el trobo. Es tracta d’un poema per a ser cantat compost per una quarteta inicial, anomenada peu, seguida per quatre quintetes que han d’usar obligatòriament els versos del peu com a final. La primera quinteta acaba amb el primer vers del peu. La segona amb el segon. La tercera amb el tercer vers i la quarta amb el quart. Molts d’aquestos trobos eren improvisats, per la qual cosa, els cantadors de trobos havien de demostrar un domini absolut de les estructures de la rima. ( veure Ensisam, pàg. 197)

D’altra banda, la seguidilla és una estrofa d’origen castellà, que es va estendre arreu de les terres peninsulars. En un primer moment fluctuava pel que fa a la llargària dels seus versos, però des del segle XVII trobem l’estrofa composta per l’alternança de versos de sis síl.labes amb versos de quatre:

Valga’m sinyor alcalde
Faça’m justícia
Que entre puces i mosques
No hi ha qui visca.

Com es veu presenta la mateixa rima que la quarteta popular, amb versos senars solts i parells amb rima assonant. Es diferencia però en el còmput sil·làbic. Sembla ser que fins el segle XVIII va tindre un paper hegemònic, si tenim en compte que els plecs de cordell arrepleguen en eixa època moltes més seguidilles que no quartetes ni quintetes. Aquesta estrofa s’usa per a cantar diversos gèneres musicals, com ara les torraês, les corrilles, les manxegues, els copeos, els boleros, etc. També apareix en composicions religioses semicultes.

Abans d’acabar, caldria nomenar la presència de diverses estructures poètiques vinculades a les cançons infantils: versos apariats, redolins, tirallongues monorimes, peus trencats... D’altra banda, a partir de finals del segle XIX i durant tot el segle XX, apareixen a casa nostra nous gèneres importats des d’Europa: la masurca, la polca, el fox, el xotis, etc, que sovint van acompanyats per estructures poètiques distintes de les explicades fins ací, però que no podem explicar sense que aquesta conferència s’allargara excessivament.

En conclusió, per acabar la meua intervenció, m’agradaria ressaltar dues idees principals:

1.- La necessitat de presentar la literatura popular com una producció vinculada a la tradició oral, present des dels inicis fins al nostres dies, i no només com un succedani de la literatura culta en moments d’una producció escassa als segles XVI, XVII i XVIII. En els manuals de literatura els nostres alumnes acaben associant la literatura popular amb el periode de Decadència perquè els editors de llibres de textos sembla que només conceben la literatura popular com una producció de segona fila, que ja va bé d'explicar-la quan no tenim res de millor.

2.- La conveniència de trencar els prejudicis sobre les influències d’altres literatures. A l’Edat Mitjana hi ha una influència molt gran de la poètica occitana. El Renaixement ens fa entrar en contacte amb la literatura italiana, i més tard, especialment des del Barroc, la literatura castellana influïx tant en la literatura culta com sobretot en la popular.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Indumentària tradicional enguerina

En este enllaç podeu consultar un xicotet treball que vaig preparar de manera casolana per a una xica enguerina que volia fer-se indumentària per a ballar les danses fa dos anys. Es tracta d'un conjunt de fotografies comentades per tal que algú que no coneix massa el tema de la vestimenta tradicional puga arribar a fer-se'n una idea. La major part de les peces que hi apareixen són de la meua col·lecció particular, encara que també n'hi ha d'altres que pertanyen a una exposició organitzada pels amics del grup Ramell de Castelló de la Plana, que vaig posar per tal de donar una visió més completa.

A més a més, per tal de completar el tema, podeu llegir ací en este altre enllaç el capítol dedicat la vestimenta en les danses del meu llibre "Música y tradición en Enguera y la Canal" publicat per l'Aula de Cultura Tradicional Valenciana de la Universitat Politècnica de València.


AGM

dissabte, 26 de novembre del 2011

Balleu com uns agüelos!

Sovint sentim, entre els folklòrics, que hi ha qui balla com els "agüelos".  El cas és que se sol dir, mira tu per on, de manera despectiva! Sempre m'he preguntat com és possible que els qui ens declarem continuadors de la tradició puguem tenir un prejudici tal. Se'ns fa la boca gran de dir que som investigadors. Veges, si no: quasi tots els grups valencians hem afirmat públicament alguna vegada allò de " El nostre grup té com a objectiu la investigació i difusió dels balls i tradicions, bla, bla, bla, de temps del rei Pepet...". Però és el cas que, també, paradoxalment, hi ha qui intenta desprestigiar el treball dels altres dient que ballen com els "agüelos" (o que toquen... o que canten... com els "agüelos").

Aquesta idea resulta encara més ridícula quan constatem que la major part de les persones que estem en l'actualitat en els grups de danses valencians ja tenim una edat, eh?, ja no som precisament uns xiquets. Perquè ausades com està la cosa: que anem fent-nos grans i veig poqueta renovació generacional... 

Però l'afirmació arriba a ser realment hilarant en boca d'algunes persones. Deixeu-me que us conte una anècdota. Com que no vull entrar en polèmiques estèrils, permeteu-me que m'estalvie els detalls. Em contaven que cert ballador en actiu (que ja ha depassat els 65 anys!!!!) comentava en una actuació d'un grup de recent creació que no li agradava l'estil de ball, que semblaven "agüelos". Què devia voler dir? A què es devia referir este sant home? No ho entenc. No, perquè, amb eixa edat, ell més que ningú sap de primera mà com ballen els agüelos, i el cas és que el seu estil no s'assembla gens ni miqueta al dels iaios que jo he vist ballar pels pobles .

Per això, he penjat un video al youtube. Una imatge val més que mil paraules, diuen. Jo sé que és molt difícil lluitar contra els prejudicis, però si almenys serveix per a demostrar com ballen els "agüelos", o més ben dit, per a mostrar com ballen alguns "agüelos" ja em quedaré satisfet. Els balladors de Culla van vindre a València, en un acte organitzat per Carles Pitarch, el 1995 (si no recorde malament). Al principi, tenien "temor", com diuen ells, que allò que ells feien no agradara... Tot al contari: el primer tema que van fer, va impactar el públic, que podia sentir l'energia i les ganes amb què ballaven aquells "agüelos". Seguidilla, jota i fandango... un ball de seguidilles reposades, que després d'una jota més viva es va transformar en un frenètic fandango. Una suite perfecta que anà, com les bones mascletaes, de menys a més. El ball, no cal dir-ho, culminà amb els aplaudiments encesos d'un públic que omplia l'Ateneu.





NOTA: He hagut de canviar la grandària de la lletra perquè, ai, mare, l'edat no perdona...

diumenge, 13 de novembre del 2011

El guitarró valencià ? Els guitarrons valencians?

Ahir, el MUSIT (Aula-Museu de Música i Instruments Tradicionals) va celebrar a Gilet una jornada sobre el "guitarró valencià", amb un èxit ben notable, i la presència del bo i millor dels sonadors d'esta mena d'instrument tan característic de les nostres rondes, sons o sonets.

A les 11h hores, el constructor Tomás Leal, de Casasimarro (Conca), un magnífic luthier ben conegut i valorat pels sonadors valencians, manxegs i murcians, va explicar com es construeix un guitarró i en va fer la demostració tot muntant en directe les diverses parts que componen aquest instrument: tapa, boca, màneg, pala, claviller, aros, fons, diapasó, careta, perfils... La sessió que va resultar ben didàctica, i com que no disposem d'imatges que ho puguen il·lustrar, us posem ací un vídeo on veureu la construcció d'una octavilla en el taller de la família Leal. Val per fer-se'n una idea:





En acabant, hi hagué un curs d'iniciació al guitarró a càrrec de l'instrumentista Rafa Solves, qui presentà les tipologies de l'instrument i les afinacions més habituals. El públic va establir des del principi una interessant conversa i es plantejà la necessitat d'elaborar un mètode de guitarró que en facilite l'aprenentatge. I ací arriba la pregunta: existeix el guitarró valencià? 

El cert és que, com que els guitarrons eren construïts antigament pels aprenents, els exemplars antics que coneixem presenten moltes variants quant a la morfologia: grandària de la caixa, llargària del diapassó, nombre de trasts... A més a més, hi ha guitarrons de fabricació casolana.  Si a tot això afegim les variades afinacions i les diverses maneres d'encordar l'instrument, potser fóra més adient parlar no de guitarró valencià, sinó de guitarrons valencians, o encara millor de guitarrons a les terres valencianes.


La guitarra va estandarditzar la seua morfologia fa més de 100 anys. La dolçaina ho ha fet recentment. Sembla que ha arribat l'hora del guitarró. I potser abans que ens posem a descartar models, i maneres de tocar, seria bo que recordem que sota la mateixa denominació potser hi ha més d'un instrument: 

Oh que música tan buena
ayer por aquí pasó:
la guitarra i la mandúria
el timple i el guitarró





Des d'aquest blog, us agrairíem molt que compartíreu els vostres coneixements amb tothom. Internet és una finestra oberta al món. Molts ens llegiu des de diverses localitats i comarques. Deixeu-nos els vostres comentaris sobre denominacions, afinacions, morfologia, encordat...

divendres, 4 de novembre del 2011

Ens vorem al Musit

El pròxim dissabte 12 de novembre el Museu d'Instruments Tradicionals de Gilet  (Camp de Morvedre) organitza una jornada sobre el guitarró valencià al matí, i de nit hi haurà un sopar-bureo obert a la participació de tothom.

Si voleu, podeu engrandir les imatges fent-hi clic:

Però que no us enganyen les imatges. No es tracta de cap actuació, sinó d'una festa oberta a tots (Josemi i Claramunt, que ens volen tant, han posat estes fotos per fer-nos promoció). Els músics de la Colla Brials vam confirmar que hi estaríem, i també alguns balladors del Forcat, els quals ja van participar activament en el bureo que vam organitzar l'any  passat a Gilet. Comptem però amb tots vosaltres, si no us ho podeu perdre. Soparem i en acabant cantarem, sonarem i ballarem.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Titaigües: magnífic! (II)

"No sólo de pan vive el hombre".  Quina afirmació tan encertada, que ens fa pensar. O no? Perquè de vegades sí que sembla que els folklòrics només vivim d'indumentària... No us fa la impressió, cada volta més, que els grups de dansa som grups de vestimenta?  I la música i el ball?  Ho dic perquè darrerament hi ha qui s'encarrega de fer espectaculars muntatges de robes meravelloses però amb propostes musicals que ens fan riure i amb balls que ens fan ganes de plorar... El públic queda enlluernat, bocabadat amb tanta disfressa teatral, però de forment ni un gra. Fem ballet o fem cultura popular?
A Titaigües ens van cridar precisament per la indumentària. Però calia fer alguna cosa més. I havíem d'aprofitar que estàvem a un poble de molt rica tradició. Gràcies a l'ajuntament, vam organitzar una ronda amb els tocadors del poble: una ronda mixta de vent i corda: guitarres, guitarrons, dos clarinets i una trompa.
 
Un luxe poder escoltar en directe els músics de Titaigües i constatar que 20 anys més tard, la seua música no ha perdut ni un miqueta de gràcia, i sonen exactament igual que al disc de la Fonoteca de Materials, malgrat que molts d'aquells que van participar en la gravació ja ens han deixat.

Amb la jota de ronda vam recórrer carrers, carrerons i places acompanyant en cercavila les 50 reines de la Festa. Vam anar a inaugurar l'exposició que recorda els 50 anys d'esta celebració.

De vesprada, havent dinat una bona torrada d'embotit i havent begut el vi de la terra, ens vam reunir de nou per fer una altra ronda pels carrers. Una volta arribats a la plaça, començàrem el ball amb peces de Titaigües, i d'altres pobles de la Serrania. Per petició dels balladors també vam fer altres gèneres com valencianes i malaguenyes. A ressenyar especialment el ball de les seguidilles del poble que van ser ballades per quasi tots els presents en un gran rogle.

Feia goig també veure tanta gent tocant: a banda del nombrós grup de Titaigües, dirigit per Ilde, hi havia els membres de la Colla Brials i del Grup El Forcat de València. També algun sonador de Llíria. Ho vam passar molt rebé.

I a Titaigües esperem tornar prompte. I no només per la indumentària, sinó perquè Titaigües conserva el tresor del seu patrimoni cultural cantant, sonant i ballant.




diumenge, 23 d’octubre del 2011

Titaigües: magnífic! (I)

Hui encara ens queda el bon sabor de boca de la festota d'ahir a Titaigües. Ni de lluny ens esperàvem un èxit tan aclaparador a les terres de l'Alt Túria. Este matí, en obrir el facebook, trobava un comentari d'un dels amics que ens van acompanyar, Rafa Pascual, penjat com a crònica, breu però intensa, de l'esdeveniment: " Magnífic poble, magnífica gent, magnífic día, magnífic bureo".  Gràcies per estes paraules, que sé que ixen des del cor sincer d'un home al qual clarament podem definir com magne, magnífic i ,sobretot, magnànim.

Els pobles xicotets són pobles d'escassos recursos que no poden competir amb l'abundant oferta de les grans urbs. No obstant això, és cert i ben cert que la major riquesa dels poblets és la seua gent. Ho dic perquè la culpa de tot plegat la té una xicona de Titaigües, Amparo, regidora del poble, que va ser capaç d'engrescar-nos i il·lusionar-nos en este senzill però interessant treball.  L'últim dia de les festes d'estiu, uns quants amics vam pujar a veure l'exposició d'indumentària amb peces antigues de la localitat, i Amparo ens va demanar que a les Festes de la Verema hi havíem de tornar per fer una mostra amb vestimenta tradicional. 

Cliqueu per veure més gran




A les 11 del matí, la sala d'actes del "Centro Social" es va quedar xicoteta per poder acollir tanta gent. Ni una sola cadira buida. Molta gent dreta. Als menys matinadors els tocà conformar-se de poder guaitar des del passadís. Els amics del Forcat i els brialers estàvem sorpresos... Com era possible tanta expectació per una cosa tant senzilla?  Si total anàvem a vestir-nos com tantes voltes hem fet...

Toni Guzman i Pilar Higón van ser els encarregats de posar les explicacions didàctiques. I van començar explicant la roba interior. Isabel Mir va eixir en camisa i va anar col.locant-se les calces, els lligacames i tres sinaigües antigues de llenç que van causar molt bona impressió al públic. Quin vol més natural sense cap mena d'invent diabòlic, sense alçaor ni ahuecaor ni cancan.
Després li tocà el torn a Àlex Torres, vestit amb una camisa llarga de llenç. A sobre es va posar els saragüells i va acabar de vestir-se per a anar a fer faena, amb faixa i mocador. En acabant, es va posar un poc més mudat amb unes calces i un jopetí.
Marián Giménez va eixir amb el guardapeus cordat i es va acabar de vestir davant del públic mentre s'explicava la seua roba. La peça important que volíem comentar era el justillo, i sobretot rectificar la creença que existeixen justillos negres. Ho vam tenir molt fàcil: una de les senyores del públic ens volia mostrar un justillo antic que no havia deixat per a l'exposició. Era de color blanc amb flors roges i blaves. Però encara teníem un argument de més pes: una de les balladores de l'antic grup de SF va portar dos gipons negres de vellut mostrejat, amb el pit "a l'operanta", i va contar com en va transformar un tallant-li les mànegues perquè el grup havia de portar "corpiño" negre en el seu uniforme "típic". El podeu vore en la foto que vam fer a l'exposició de l'estiu:

Mª Nieves Criado va mostrar les peces d'indumentària més luxoses i de cerimonia. Va eixir amb una basquinya de seda, i després es col·locà diversos models de mantellines.


Un grup de senyores de Titaigües van fer un pentinat antic del poble, amb rodets laterals i un monyo posterior fet amb unes trenes amples de molts ramals. Loles va ser la model.

Amparo Rubio va ser la encarregada de mostrar la transició de la moda del XVIII al XIX. Es va col·locar els faldellins damunt les sinagües però deixant dins les faldetes del cos, com diu la cançó serrana:

La mujer que lleva fuera
las haldillas del jubón,
ella puede ser curiosa
pero las trazas no son.

La mostra acabà amb els vestits d'hivern. Pilar es va posar els mocadors de llana i Antoni una jupa, capa i capell.


El públic va estar molt atent a totes les explicacions i en acabar l'acte, van formular moltes preguntes sobre la vestimenta tradicional, en part encuriosits per conéixer més detalls i en part sorpresos després d'haver vist caure molts dels mites i tòpics que envolten els anomenats"trajes típicos"

Detall d'un guardapeus antic de Titaigües. Té un farfalà i dos abullonats.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

És el dia del Pilar. Hui voleu jota?

Felicitats a totes les Pilars, Pilis, Mariadelpilars i Maripilis... I felicitats a tots els aragonesos i totes les aragoneses en el dia de la seua patrona.

Hui volem compartir amb vosaltres un vídeo de la pel·lícula "Nobleza baturra" on ballen una jota que segur que no us deixarà indiferents. Quin goig que fa sentir els colps de la guitarra! Quina gràcia poder escoltar el cantador amb una veu popular i una melodia tan alegre! I quina alegria constatar que ballen amb passos senzills, valsats i puntejats. El vídeo transmet nítidament l'encís d'aquest ball de parella, on el ballador estableix un diàleg amb la balladora.


Quina llàstima que ara a l'Aragó preferisquen la jota "volantinera". Que sí, que és molt espectacular, però que ha perdut tota la gràcia del ball espontani de parella.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

De bureo a Saragossa!

Els amics Toni Navarro i Marta Valls del grup Ramell, i la companya Carolina Ibor de Saragossa han muntat una festota ben grossa per a les festes del Pilar. Es tracta de portar a la ciutat de l'Ebre la música viva del Maestrat, d'ambdós costats de la ratlla de l'Aragó.  Molt bona la inicitiva. Què pensarà el públic aragonés quan veurà aquestes persones grans ballant i tocant la jota d'una manera tan senzilla i espontània, tan allunyada de la forma espectacular i tan escolaritzada en què sovint es presenta? S'adonaran del tòpic?

Per veure el programa, cliqueu la imatge i s'engrandirà

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La guitarra en la tradició valenciana

(Article d'A.Guzman per a la revista Caramella, juny 2011).
La guitarra és un cordòfon tan conegut que sembla ridícul haver de fer-ne una descripció ara i ací. L'instrument va nàixer en terres ibèriques al segle XIV i des de llavors ha anat evolucionant i experimentant petites variacions, amb la qual cosa s'ha creat tota una família que inclou, entre altres, a membres com ara el cavaquinho portugués, el cuatro veneçolà, la huapanguera i la jarana mexicanes, el requinto jarocho, el tiple colombià, el guitarro de ánimas murcià, el guitarró menorquí o el guitarró mascle valencià.


El mot guitharra ja apareix als poemes d'Andreu Febrer, encara que allò habitual en català col·loquial era fer servir la forma guiterra, forma que junt a quiterra, és encara viva al Maestrat, com també a Mallorca.



La primitiva guitarra renaixentista va ser un instrument de caixa menuda, amb quatre órdens dobles, usat per les classes populars com a instrument bàsic en l'acompanyament de les seues cançons. Va coexistir amb una germana més aristocràtica, la viola de mà, instrument amb una caixa de major grandària i amb sis parells de cordes que hom feia sonar pinçant-les per fer melodia. Però, en ser un instrument molt més fàcil de fer sonar, la guitarra acabà desplaçant la germana i regnà de manera hegemònica en la nostra música més popular:



               Més m'estime una guiterra
que un tros de pa de forment
perquè al so de la guiterra
acodix tota la gent.
Sebastián de Covarrubias Orozco, en redactar l'entrada “vihuela” del seu opus lexicogràfic Tesoro de la lengua castellana o española, se'n plany i diu de manera molt elitista açò:



«Instrumento músico y vulgar de seis órdenes de cuerdas (…) Ha sido hasta nuestros tiempos [segle XVII] muy estimado, y ha habido excelentísimos músicos; pero después que se inventaron las guitarras,son muy pocos los que se dan al estudio de la vihuela. Ha sido una gran pérdida, porque en ella se ponía todo género de música puntada, y ahora la guitarra no es más que un cencerro, tan fácil de tañer, especialmente en lo rasgado, que no hay mozo de caballos que no sea músico de guitarra.»



Per eixa mateixa època, la guitarra ja havia evolucionat. Als quatre órdens dobles originaris, se li havia afegit una corda més: el mi agut, anomenada aleshores prima o chantarelle. Lope de Vega va atribuir aquesta modificació al poeta i músic andalús Vicente Espinel (Ronda,1550-Madrid, 1624). Poc temps després, aquesta prima també va ser doblada, i així és com coneixem les guitarres fins les acaballes del segle XVIII, on apareixerà una sisena corda, el mi greu, anomenat bordó. Fins i tot hi ha notícies de guitarres de set cordes en eixe període. El diccionari de la RAE, en la seua edició de 1803 descriu la guitarra:
«Instrumento músico hecho de madera, de cuyo cuerpo, que es hueco, sale un mástil con trastes que contiene el diapasón; ordinariamente se compone de cinco órdenes de cuerdas, aunque en el día ya se hace con seis y aun siete órdenes, y se llama GUITARRA DE BAXOS.»
En desaparéixer la viola de mà, la guitarra anà ocupant paulatinament els usos cultes que aquella tenia reservats. El segle XVIII va ser un segle amb centenars de composicions per a guitarra a tot Europa i Iberoamèrica. A casa nostra, destacà Ferran Sor i Muntades (Barcelona 1778- París 1839). En especial, cal ressenyar que a més d'altres nombroses obres, va composar vint-i-cinc boleros i seguidilles, amb la qual cosa va contribuir al triomf, i difusió, d'un gènere vinculat a les cantants líriques dels teatres vuicentistes.



Però la guitarra que ara anomenem clàssica o espanyola és un instrument de finals del segle XIX. Llavors definitivament desapareixen les cordes dobles, s'amplia la caixa de ressonància, s'eleva el diapasó sobre la tapa i les clavilles de fusta són substituïdes per mecanismes de caragol. L'instrument queda fixat en la seua forma definitiva pel constructor Antonio Torres Jurado (Almeria,1817- 1892), però sens dubte va ser un valencià qui universalitzà aquest “nou” instrument: Francesc Tàrrega ( Vila-real 1852- Barcelona, 1909). A més a més, les innovacions de Torres van ser seguides pels nombrosos constructors que fabricaven guitarres a la València de finals del XIX i principi del XX:
Salvador Pau (en actiu c. 1830- 1850)
Manuel Pérez (en actiu c. 1840)
Luis Reig (en actiu c. 1840-1850)
Juan Alcaraz ( en actiu c. 1850)
Alejandro Roca (en actiu c. 1850)
Parres i companyia (en actiu c. 1860- 1880)
Salvador Sancho (en actiu c. 1860-1920
Germans Sentchordi (en actiu c. 1860-1905)
Miguel Simón Moya (en actiu c.1860 )
Salvador Ibáñez (en actiu c. 1875-1920 ).
Andrés Marín (en actiu c.1880 – 1930)
Juan Ponce (en actiu c. 1880)
Vicente Tatay ( en actiu c. 1889-1942, pioner en la fabricació mecanitzada)
Telesforo Julve (en actiu c. 1890- 1930)
Francisco Pau (a finals del XIX)
José Pau (a finals del XIX)
Joaquín Bargues (en actiu c. 1900)
Salvador Blanch (en actiu c. 1900)
José Boluda (en actiu c. 1900))
Ricardo Sanchis Nácher ( actiu a Massanassa, 1915)
Vicente Saurí(en actiu c. 1930)
Ramón Castelló (en actiu c. 1930).
Salvador Gaspar (en actiu c. 1930)
Francisco Torres ( en actiu c. 1930)






Els tallers valencians van popularitzar unes guitarres molt assequibles construïdes amb fustes de pi i anouer. Per al mànec es feia servir una branca de pi tallada pel bell mig, i per tal d'amagar els grops d'aquesta mena de fusta, es pintava amb almànguena, donant-li un color roig ben característic als nostres instruments.
I molt a desgrat de l'eminent Covarrubias, és d'aquest instrument que vull parlar. O més ben dit, dels usos populars que els valencians n'hem fet. La guitarra acompanya amb colps i raspits la nostra música tradicional, o siga que a banda dels acords de l'harmonia, marca el ritme. A hores d'ara, encara hi ha una munió de nous “Covarrubies” que s'escandalitzen en veure acompanyar “ a punyades” la jota, les seguidilles o la marineria. Per tal d'evitar que la tapa es faça malbé, l'instrument es protegeix amb un colpejador, una planxa fina de fusta, generalment amb forma de cor. Al nord del País Valencià, aquestos colpejadors estan molt treballats amb adorns a navalla.





Hi ha diversos patrons rítmics en la nostra música. Comentarem els més habituals. El primer de tots és el més usat, i el trobem a les seguidilles torrâes, a la jota, a la marineria de la Plana i també a la malaguenya meridional. Es tracta de colpejar el primer temps de cada compàs ternari:
Indique els raspits cap avall amb l'onomatopeia “ram” i els colps amb “pum”. Aquest colpejat té una variat també prou estesa a terres valencianes, especialment per a acompanyar la jota. L'hem anomenat colpejat doble:



Hi ha ,a més a més, unes altres variacions, com ara aquesta que es fa servir a Vilafranca del Maestrat. És també un colpejat doble però amb la distribució a la inversa
També n'hi ha amb tres colps seguits, com hem vist a Vallibona o Vistabella:



A Culla, per exemple, vam conéixer un mateix sonador de guitarra que feia servir totes quatre formes. Quan es colpeja la tapa, simultàniament es pessiguen les cordes amb el dit polze, aconseguint un so característic. Aquesta tècnica era tan popular que la trobem reflectida en les cançons:
Jo me'n vaig carrer amunt
raspejant una guitarra
i la filla del meu sogre
per darrere me la para.
Toca, toca, tocador,
dale golpe a la vihuela;
que si esta noche se rompe
compraremos otra nueva.



A les comarques centrals, trobem una altra varietat de seguidilles distintes de les torrâes. Són les anomenades manxegues, corrilles o parrandes, que tenen aquest colpejat:





Hi ha la variant on els raspits cap avall es substitueixen per dos moviments circulars del dits (ra-ca-ram), seguits d'un raspit a les cordes cap amunt (rim) i un colp (pum):



Fins i tot les valencianes eren colpejades, en el primer temps de cada compàs, tot i que en l'actualitat se solen interpretar sense colpejar:


Per contra, no coneixem cap variant de bolero amb colpejat, amb la qual cosa podem veure com el poble imitava els gustos de la música culta:



Sovint quan pensem en les agrupacions de músics tradicionals hom tendeix a confondre-les amb les orquestres de pols i pua. La presència d'instruments que s'encarreguen d'executar melodia no era tan freqüent com hem arribat a pensar després d'anys de veure i sentir reinterpretacions dels grups folklòrics. No existia, a més, però, una formació “estàndard”. A banda d'altres cordòfons (octavilla, citra, bandúrria, llaüt, violí...), podia haver-hi instruments de vent (flautes, clarinets, trompetes, bombardí, fins i tot acordions). L'únic instrument imprescindible és la guitarra, i fins i tot, en els casos en què manca és substituïda pels instruments de percussió casolans (el garbell de l'arròs o els canyuts, per exemple). I a banda de perdre el concepte, hem perdut també el nom tradicional d'aquestes agrupacions. A hores d'ara, anomenem“rondalla” el que sempre hem dit “ronda”, “so” o “sonet”.



Al costat de l'anomenada guitarra de colp, trobem la guitarra de baixos o guitarra requintada. S'afina un to més aguda que la guitarra de colp, és dir, 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si, 6a fa #. Es fa servir per executar melodies molt senzilles. Només s'ha conservat al Maestrat i l'Alcalatén, encara que abans era més general. En algunes agrupacions actuals de corda, els baixos s'interpreten sense fer el canvi d'afinació, amb una tècnica distinta de la tradicional.




Amb el guitarró, o més ben dit, amb els guitarrons passa quelcom de paregut. L'ús tradicional era acompanyar la guitarra de manera redoblada i executar melodies jugant sobre la primera corda. A les terres valencianes se n'han conservat tres models distints, anomenats timple, femella i mascle, encara que com que era un instrument que feien els aprenents de guitarrers, no existeix un model uniforme. Els del Nord son de mànec curt i s'afinen una quinta per damunt de la guitarra. Aquesta afinació la trobem també als guitarrons mallorquins. Els del Sud tenen el mànec més llarg i s'afinen una quarta per sobre la guitarra. A l'Horta de València, i vinculada al món del cant d'estil, s'usa una afinació per al guitarró mascle semblant a l'afinació de la guitarra requintada: 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si. També existeix una afinació de guitarró mascle mig to més baix, amb la prima en fa. Els tocadors actuals obliden però que per a les cantâes i guitarrâes es baixava dos tons la guitarra, per tal d'aconseguir una sonoritat més pastosa i fer l'instrument més mollet, segons em va informar el magnífic sonador Pepe Lorente, (en actiu c.1950-2000)



Aquest canvis d'afinació han desaparegut de les rondes valencianes actuals, però encara els trobem viu en zones de la Manxa i Múrcia, on és habitual veure “rondas” o “cuadrillas”, afinades mig to o un to més baix que el que és habitual a hores d'ara.



Abans que es popularitzaren les celletes mecàniques que ens permeten canviar de tonalitat sense mudar la postura dels acords, els nostres avantpassats feien servir scordatures que els permitien canviar de to. Per a acompanyar la jota en Re major, es pujava la segona corda mig to, i s'executava la postura coneguda com tocar per baix, però tocant des de la primera corda. D'això se'n deia tocar per la prima o per l'aragonesa. D'altra banda, per a tocar la jota en Sol Major, es baixava la prima un to, i se'n deia tocar per la valenciana.



Pel que fa a les cordes, que deixaren de ser de budell i es convertiren en niló després de la Segona Guerra Mundial, cal reivindicar la presència d'una prima metàl·lica, generalment una corda de llaüt, en les nostres guitarres tradicionals. Aquest fet atorga una potent sonoritat a l'instrument, com reconeix la cançó:



La guiterra sense prima
i el fadrí sense diners
i una xica sense nóvio...
endevina això lo que és!



També els guitarrons tenen, en algunes comarques, una o dues cordes d'acer. De fet, cal remarcar que la principal diferència entre guitarres i guitarrons no és la grandària de l'instrument, ni el còmput de cordes. Això seria una anàlisi molt superficial que només tindria en compte els aspectes morfològics. Ja hem vist que la caixa ha anat canviant de mida i forma, i també s'ha anat afegit órdens, tot i que el nombre de cordes s'ha reduït, en ser senzills i no dobles . La principal diferència rau en el fet que la guitarra es toca raspant i colpejant i el guitarró només raspant i redoblant, però sense colpejos.
El qui toca una guitarra
també toca un guitarró
i a la filla de mon sogre
només la tocaré jo.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...