dimarts, 31 de gener de 2012

A l'antiga!

La Colla Brials generalment no fa servir indumentària tradicional en les seues mostres, actuacions, festes o bureos.  Només ens vestim a l'antiga quan hem de fer algun acte d'escenari o sense participació oberta del públic. No obstant això, la major part dels brialers  provenim del món dels grups de danses, i ens agrada també allò de vestir de manera correcta seguint els models de la tradició. És cert que és més còmode fer una festa en xandall, però si ens hem d'abillar "de valencians", som conscients que hem de fer-ho de manera correcta, adequada i respectuosa. Al cap i a la fi, la indumentària tradicional és un aspecte molt important de l'etnografia.

Els grups de dansa són responsables d'haver acabat amb la uniformitat proposada en la segona meitat del segle XX amb els anomenats "tratges regionals" o "vestits típics". Des de fa 30 anys han anant revisant aquestos conceptes estereotipats i acostant-se a models més autèntics.  La recuperació d'aquesta indumentària a l'antiga s'ha conseguint mostrant els "nous" models vells en actuacions, xarrades, conferències i exposicions. 


Ací podem veure la que vam organitzar nosaltres a Alfafar, fa quasi 11 anys:


La llàstima és que els folklòrics també tenen (tenim!) un poc la culpa del desgavell de vestimenta que es veu a hores d'ara en terres valencianes. Hem superat els uniformes, però sovint apostem per posar-nos coses llampants, estrafolàries, vistoses i impactants. La gent, davant de l'allau de nous models ha pensat que tot val. El perill, per a un públic llec que no coneix massa bé el tema, són els empelts (em posaré un gipó del 1780 i una falda de 1890), els engendros (em faré un vestit com aquell però del meu color favorit, fúcsia) o els invents ( em faré cosir un gipó amb coll i solapes com les de la princesa Letizia, que mona). I clar, no és això, companys, no és això.

dilluns, 30 de gener de 2012

Uns justillos de Cabanes


L'amic Joanvi Sempere ha deixat un comentari sobre la riquesa de la indumentària en la subcomarca del Pla de l'Arc (La Plana Alta), una zona que agafa el nom del conegudíssim arc romà situat a la vora de l'antiga Via Augusta a Cabanes.
El 1996 es van celebrar per primera vegada les anomenades Jornades Culturals de la Plana de l'Arc i, des de llavors hem pogut conéixer millor les peces de roba que conserven aquells pobles, principalment gràcies al valuós treball de la gent del grup de danses "El Peiró" de la Pobla Tornesa.

Cada any se celebra en una localitat distinta. I l'any 2001 vam poder disfrutar d'una extensa exposició de roba a Cabanes, de la qual volem ressenyar la presència de mitja dotzena de justillos de diversa tipologia.



En primer lloc, hi havia un justillo de setí, de color blanc amb brodats de fils metàl·lics i llustrins, amb dibuixos de palmes, llaçades i pardalets:



En segon lloc, destaca la presència d'un justillo de vellut mostrejat sobre un fons de ras de color carmesí, que és un tipus de roba que trobem amb molta freqüència en els jupetins masculins de l'època.
  També hi havia un cossets de seda espolinada i fons blau clar, amb el clàssic dibuix de gerros i flors: 

I un altre de semblant, amb un fons més fosc i amb la presència de gerros, flors i pardals:
 I un altre, també de seda brocada sobre fons blanc, que tenia les puntes de la pala davantera canviades pel desgast:


I finalment, també n'hi havia un amb el pit a l'operanta:
A banda de fer conferències, actuacions i exposicions, en aquestes jornades també es van editar diversos materials sobre etnografia. Hi ha diverses publicacions sobre indumentària, i catàlegs de les exposicions de cada anys, que en resulten ben interessants. Llàstima que siga tan difícil trobar-los.

dimarts, 24 de gener de 2012

Justillos i gipons a l'operanta


En vista de l'èxit suscitat pels articles sobre indumentària tradicional, a partir d'ara anirem publicant més entrades al blog que en parlen.

Molts justillos i gipons antics presenten la pala davantera confeccionada amb un teixit diferent del de la resta de la peça. Es tracta d'una tela, generalment llisa, que acompleix dos funcions bàsiques. En primer lloc serveix d'adorn a la peça, tot imitant l'efecte estètic dels anomenats "petillos" que usaven les dames de l'aristocràcia europea . En segon lloc,  disminueix el cost del gipó o justillo, perquè permet aprofitar i combinar robes de distinta qualitat i preu.

D'acord amb la documentació notarial que va estudiar, Vicent Ferrandis anomena a aquestes peces com a justillos i gipons " a la operanta". I diu que eren molt freqüents. A l'Horta, un 88'46% dels cossos femenins descrits als inventaris són d'aquesta classe.

Cliqueu per engrandir
Les dones de classes populars no portaven mai els gipons ni els justillos sense un mocador de pit, que ocultara de manera decorosa els generosos escots d'aquesta mena de peces. Per això, també amagats davall els plecs del mocador hi havia costures, trossos i teles de distinta qualitat, reservant les teles més bones per a la part visible. A la foto de dalt es veu clarament com aquest justillo té els muscles confeccionats en cotó estampat.

El costum actual de no portar mocador de pit va nàixer amb els vestits típics que inventà Secció Femenina, combinant de manera capritxosa els induments vells que es trobaven en les caixes i baguls. Ací tenim dos guapes alcublanes abillades amb dos justillos antics a l'operanta. Com que l'escot és ben generós i no usen mocador, no els queda més remei que usar una camisa o brusa amb el coll ben tancat. La llàstima és que aquest tipus de camisa és molt posterior. Però mira per on, podem veure bé els justillos...
La comarca dels Serrans ha conservat molta roba antiga, per fortuna. Ací teniu un magnífic gipó de vellut mostrejat de seda, amb el pit a l'operanta. Es conserva a Titaigües. 

I ací teniu un cosí germà, també de Titaigües, transformat a la força en justillo: li van tallar les mànegues per convertir-lo en un "corpiño" negre, que era l'indument que usaven els grups de Secció Femenina.
En la actualitat ja no es fabrica el vellut mostrejat, però hi ha una bona imitació que permet la confecció d'aquesta mena de cossos de manera molt digna. Si esteu interessats, mireu ací la pàgina de l'Atelier de la Seda.

dissabte, 21 de gener de 2012

Un justillo a Énguera

L'any 1985, durant les festes patronals,  es va inaugurar la primera exposició d'indumentària tradicional a Énguera (la Canal). Una colla de joves enguerins, comandats per Ángel Custodio Barberan, encetava, seguint una tendència comuna a tots els grups de danses valencians d'eixa època, la revisió dels tòpics i materials heretats de Secció Femenina.

L'exposició va resultar un èxit. Van ser moltes les famílies enguerines que van obrir els seus calaixos, caixes i baguls per mostrar el seu patrimoni i donar-les a conéixer. La major part de les peces, però, eren de finals del segle XIX i principis del XX: refaixos ratllats o pintats, xambres amb randes, capelines d'atzabeja, vestits isabelins, jopetins amb coll "smoking", jaquetilles... Énguera va ser una vila amb una burgesia textil que s'adaptà ràpidament a les noves modes "internacionals" i malauradament no se'n conserven gaires exemples de peces de roba anteriors.

El cas és que en aquella exposició, amagat en un raconet sense que hom li donara massa importància hi havia un autèntic tresor desconegut. Llavors, els estudis i publicacions sobre indumentària tradicional eren escassos: apenes havia començat la qüestió a desenvolupar-se.

Ací teniu la foto d'eixa joia. És un justillo de seda espolinada, que de moment és l'únic supervivent conegut dels justillos enguerins del segle XVIII i principis del XIX. No en coneixem cap altre a la localitat, la qual cosa li dóna major importància com a testimoni documental. Pertany a la família Jordá i devem la seua conservació a la sensibilitat de donya Angustias Martínez. El cas és que la família Jordá era una de les famílies acomodades de la vila. Un bon dia, allà pels anys 60, van decidir fer neteja i cremar les andròmines velles. Van buidar les cambres de xanques i amb tota classe d'endergues van preparar una foguera. Per casualitat, Angustias, nora de l'ama de la casa, va veure en aquell muntó una peça de roba que li va agradar perquè "era xicoteta i d'uns colors molt bonics". Volia quedar-se-la de record. I va decidir indultar-la de les flames... per fortuna.


Deixeu-me que us conte unes anècdotes, que poden ajudar a entendre per què no s'han conservat els vestits antics a pobles com ara Énguera.

Al forn on treballava ma mare a finals dels anys 80, situat en una casota de finals del segle XVII al centre de la vila, van decidir arreglar l'enorme pati central de la casa. En fer les obres, va aparéixer un pou o antiga mina d'aigua que ja no es feia servir. Algú d'aquella casa va pensar que abans de tornar a tapar aquell forat, hi podien llançar els baguls antics que molestaven dalt a la cambra. N'hi van tirar quatre. Ben plens de robes...

Altres robes no ens han arribat senzillament perquè s'han perdut, desgastades per l'ús. Ara potser no ho comprenem massa bé, acostumats com estem a usar i llançar la roba. La roba anava passant de pares a fills, i de germans grans a germans menuts... Quan ja no s'estilava, s'adaptava a les noves modes. A Énguera cantaven
Oh, que contento que estoy
desde que m'ha hecho mi madre
unos cansoncillos nuevos
d'unos viejos de mi padre.

Després de la Guerra Civil Espanyola, l'escassedat de recursos familiars van transformar la capa del meu rebesavi en un parell d'abriguets per a dos xiquetes. El guardapeus de ballar les danses de la besàvia va tenir un final més indigne: el tafetà de seda de color blau va acabar transformat en unes combinacions, és a dir, en roba interior. 

La roba s'apedaçava i la que no es podia reaprofitar acabava convertida en un drap per netejar el terra, torcar la pols o eixugar els vidres.  Ai mare, i ara tots volem anar vestits de Maria Antonieta...

dijous, 19 de gener de 2012

Gràcies de nou, Vicent

Vicent Ferrandis i Mas, a qui recentment dedicàrem una entrada en este blog, ha compartit en el seu compte de Calaméo una nova publicació. Es tracta de l'article sobre indumentaria femenina que aparegué a la revista Torrens el 1982, reeditada ara amb les fotografies originals en color i amb algunes il·lustracions noves que ajuden a fer més entenedor el tema. 



Com que considerem que és una obra de cabdal importància, indispensable, molt completa, i que ha servit de base per a totes les nombroses publicacions posteriors sobre els nostres vestits nacionals, des d'esta humil plataforma volem reconéixer la tasca feta per Vicent i donar-li la màxima difusió.

dilluns, 16 de gener de 2012

Cant improvisat a Reus

 El proper dissabte 28 de gener de 2012 els aficcionats al cant improvisat tenen una important cita a la capital del Baix Camp, Reus (Catalunya).

La veterana associació Carrutxa serà l'amfitriona dels cantadors catalans, mallorquins i valencians que s'aplegaran en una nova edició de la Mostra-taller de cant improvisat.

Com en anteriors ocasions, el cant valencià d'estil hi serà present, sota el lideratge de Josemi Sànchez, qui a més de ser un reconegut dolçainer, fa anys que treballa per l'actualització d'aquest gènere, on  hi destaca també com a versador. Al cant, hi haurà el bo i millor de casa nostra a hores d'ara: Josep Aparicio "Apa", Teresa Segarra, Trini Carballo i Toni Guzman, qui mostraran diverses maneres de cantar les albaes, la riberenca, l'u i dos, l'u i dotze i l'u.

Si esteu interessats a inscriure-vos-hi, cliqueu ací

diumenge, 15 de gener de 2012

Don Preciso: seguidilles a manta

El primer folklorista a terres hispàniques va ser el basc Juan Antonio de Iza Zamácola y Ocerín, qui el 1799 va publicar el primer recull de cançons populars espanyoles, com a contrapunt a la poesia neoclàssica tan avorrida, dessubstanciada, insípida i insofrible que es publicava en aquells temps.

L'obra, publicada amb el pseudònim de "Don Preciso" i intitolada Colección de las mejores seguidillas, tiranas y polos que se han compuesto para cantar a la guitarra, va ser tot un èxit i va conéixer diverses reedicions al llarg del segle XIX. També va servir com a font per als posteriors "copleros", llibres de cançons que van gaudir de molta difusió fins ben entrat el segle XX.

Ací podeu llegir l'edició feta a Barcelona l'any 1810, gràcies al Goggle Books:
Més informació, si cliques ací

dissabte, 14 de gener de 2012

Vicent Ferrandis, mestre en la indumentària

No crec que calga explicar-vos qui és Vicent Ferrandis i Mas. Este aldaier és de sobres conegut per tots els folklòrics valencians (i també murcians i manxecs...), gràcies al fet que fa anys que investiga de manera rigorosa els nostres vestits tradicionals.

Als anys 80 del passat segle XX, va ser un dels fundadors de l'Associació Valenciana d'Indumentaristes i també va publicar dos interessantíssims estudis a la revista TORRENS, que podem dir, sense risc d'enganyar-nos gens ni miqueta, que van suposar un punt d'inflexió en la qüestió dels nostres vestits nacionals:

 “Elements per a l'estudi de la indumentària valenciana: el vestit de l'home (1787-1840)”. Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca, ISSN 0212-5420, NÚM.. 2, 1983, ps. 115-161

- “Elements per a l'estudi de la indumentària valenciana: el vestit de la dona (1787-1812)” Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca, ISSN 0212-5420, NÚM.. 1, 1982, ps. 65-128



Des de llavors, ha treballat de manera incansable per la recuperació d'esta faceta de la nostra cultura tradicional, amb conferències, exposicions i moltes altres publicacions.

Si esteu interessats a llegir algunes d'aquestes publicacions, les podreu gaudir al compte de Calaméo que ha obert recentment Vicent. Ací us ens deixem un enllaç sobre la indumentària masculina.

dimecres, 11 de gener de 2012

Dansà i bureo de Sant Antoni a Borriana

El Grup de Danses Tradicionals l’Arenilla de Borriana ens convida  un any més a la Dansà de Sant Antoni que tindrà lloc el diumenge 15 de gener de 2012 a les 6 de la vesprada.

La dansà començarà a la plaça de la Mercé, fins arribar a la plaça de José Iturbi al voltant de la foguera de Sant Antoni. En acabant, tindrà lloc un bureo al mateix lloc. En acabant hi haurà una picadeta pels participants.

Aquell que ho desitge, si necessita canviar-se de roba per eixir al ball, podrà fer-ho al Centre Municipal de Cultura la Mercé, que estarà obert a partir de les 17h.

El grup demana que confirmeu la vostra assistència, per poder organitzar l'acte als telèfons:

Carles: 636009814
Rosanna : 659402632

dimarts, 10 de gener de 2012

Simbombes i rascadors al MUSIT

Una volta més, convocats pels amics del Museu d'Instruments Tradicionals, el Musit de Gilet, hem gaudit dels coneixements de Miquel Claramunt en un taller de construcció de simbombes artesanes i rascadors de xapes.
No podíem deixar passar una proposta tan abellidora i completa: construcció de simbombes, esmorzarot amb bon vi, muntatge dels rascadors, passeig pel paratge natural de Sant Esperit, magnífic dinarot i sobretaula de cançons, licorets i amistat...

Amb uns atifells fets de fang de manera artesanal,  pell de corder que prèviament Miquel havia posat a remulla, cordells, fusta i canya cada assistent va anar construint-se la seua pròpia simbomba, sambomba o pandorga.
Claramunt, tot un mestre en el món dels instruments tradicionals, va explicar-nos-en la construcció pas per pas.
Al capdavall un activitat molt divertida i profitosa, com ja ens té acostumat el MUSIT.

Des d'este blog animem per tant músics, professors de col·legis i instituts, folklòrics o senzillament aficcionats i amants de la cultura que visiten el MUSIT i que s'animen a participar de les diverses iniciatives que s'hi desenvolupen. No quedaran decebuts!

Gràcies, Musit, de nou.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...