dimecres, 14 de desembre del 2011

Sorpresa nadalenca

Un any més, com fem cada any en arribar el temps de nadal, la Colla Brials s'arrima a la Residència de la Tercera Edat d'Aldaia per compartir una estoneta de cançons, un poquet de música, algun ball i molta molta alegria.
Els residents i els seus familiars que els acompanyen omplin la sala d'actes. És una manera de trencar la monotonia de cada dia.  En edicions passades, este acte es feia per donar un regalet a cadascun dels interns, però enguany, com la cosa va de retallades i estalvi, allò es va quedar només en un festivalet de Nadal. En acabant, hi hagué, això sí, un berenaret per a tots els assistents.
 Als membres de la Colla ens agrada molt anar a esta casa. Ens hi sentim ben còmodes. Tant els treballadors del centre com els residents ens dispensen un tracte molt familiar. També hi anem a la festeta d'estiu, que solen fer a juny, amb més bon clima, de vesprada al pati. Sempre, sempre, sempre hem rebut alguna sorpresa de part dels iaios i iaies d'allí: alguns en han cantat alguna cançoneta, algú altre ens ha dit algunes lletres, algú ens ha explicat coses del passat...
Enguany, però, la sorpresa ha estat majúscula! El director de la residència en va desconcertar: "Tinc una balladora molt bona. A vore si la feu ballar". I, ai, mare! La senyora s'arrancà quan estàvem tocant unes valencianes de l'u i dos. Cert és que ja no podia fer uns passos espectaculars, l'edat no perdona, però cal ressenyar que Rosa Serra tenia un "estilasso" insuperable; puntejava, picava el pas i movia els braços amb una gràcia especial.
Es va marcar un ball de fandangà amb Francesc. Ens afanyàrem a gravar-la en vídeo. Hui en dia és molt fàcil poder disposar de les imatges dels majors i dels informants: la tecnologia ha avançat tant que en un moment els mòbils i les càmeres de la sala havien immortalitzat el moment. 
I és que en este món on menys t'ho esperes et donen una sorpresa. Per cert, no penseu que era una balladora del quadro del mestre Gadea ni del mestre Vicent ni de Mascarilla o Porta, per dir-ne alguns. No, no. Rosa sempre ha ballat al seu aire, per afició, en sa casa, amb els seus...

En temps de retallades, mireu, mireu quin regal més gran que tinguérem!

dissabte, 3 de desembre del 2011

Què us pareix el nou disseny de la pàgina?

Hola, amics i amigues
Diu l'adagi allò de renovar-se o morir. I clar, hem triat renovar-nos. Hem decidit donar-li una maneta de pintura a la nostra casa, per tal de fer-la més acollidora. De pas hem fet neteja i hem organitzat tantes endergues que teníem per esta barraca nostra...

Nous continguts, nou disseny i noves pàgines que esperem que us agraden. A poc a poc anirem omplint este contenidor d'allò que tant ens agrada: la música i els balls tradicionals valencians, les lletres, els instruments, la indumentària tradicional...

Veïns i veïnes, sigueu benvinguts, i sentiu-vos lliures per deixar-nos els vostres comentaris i suggeriments.

divendres, 2 de desembre del 2011

La literatura popular en la música tradicional valenciana.

(Extracte d'una conferència d'Antoni Guzman a l'Agrupació Borrianenca de Cultura, 19 de maig de 2007)

Hi ha la idea que la literatura popular és una espècie de literatura de creació col·lectiva espontània. I això necessita algunes matisacions. La creació no és mai un procediment col·lectiu, sinó individual. Les cançons populars no són filles de tothom, sinó que darrere de cada peça hi ha un creador anònim. És la transmissió oral, de generació en generació, i d’un lloc a un altre, la que li atorga eixe caràcter col·lectiu. A més a més, la producció anònima popular és sovint una imitació de les pautes i modes que marquen les classes dominants i la producció de la literatura culta. Per tant, darrere d’alguns temes tradicionals, especialment dels religiosos, hi ha la mà de persones instruïdes, que han restat en l’anonimat, però.

La poesia popular. Característiques generals.
La poesia va nàixer lligada a la música. Les composicions poètiques van estar concebudes originàriament per ser cantades. Només en èpoques relativament recents hem distingit entre cançons i poemes. La poesia escrita en llengua romanç, és a dir, en llengua derivada del llatí, va nàixer precisament de mà de poetes cultes, els anomenants trobadors, que eren uns senyors nobles que s’entrenien a compondre lletres i músiques per fer cançons. I per més divertició, els nostres poetes medievals van usar l’occità, una llengua distinta a la que parlaven cada dia. Es tractava de demostrar perícia i mestria a l’hora de seguir les estrictes normes poètiques i gramaticals de la poesia trobadoresca.
Els poetes populars ben aviat van copiar les composicions cultes i les van adaptar als seus gustos i possibilitats expressives. La primera diferència entre poesia culta i poesia popular, en l’Edat Mitjana, és la llengua emprada: occità els primers, català els segons. Els gèneres populars més antics són hereus de la poètica d’influència trobadoresca. Però hi ha altres diferències, com ara, principalment, la preferència pel vers heptasíl·lab i l’ús de la rima assonant.

A partir del segle XV, les nostres lletres troben uns nous models poètics. Sembla que tots admetem de bon grat que el vers decasíl.lab i el sonet italià penetraren a la península ibèrica gràcies a la presència dels catalans en les terres italianes de la Corona d’Aragó. Però, després de la unió dinàstica de Castella i Aragó, amb el matrimoni dels reis catòlics, hi ha una nova influència que alguns es resisteixen a reconéixer: la castellana. Està clar que, tenint en compte com han anat les coses per als castellans, i com ens han anat a nosaltres, no és per a festejar massa. No crec enganyar-me si afirme que hem eixint perdent. Però tampoc no podem ignorar la història, i encara menys, no podem negar que, com que les classes dirigents a partir del XVI es van castellanitzar, la nostra producció literària comença a imitar les formes literàries castellanes, especialment en terres valencianes.

I sincerament, em sembla que només els prejudicis més estúpids poden justificar la presència en els nostres manuals i llibres d’història de la literatura d’autors medievals que no van escriure ni un sol vers en català, mentre s’ometen les estrofes com ara la seguidilla, per considerar-les castellanitzades, tot i que algunes estan escrites en la nostra llengua.

Subgèneres poètics.
Passem ara a veure els principals subgèneres poètics de la nostra tradició, ordenats més o menys amb criteris cronològics. El més antic d’aquest gèneres és el conegut com a goigs o gojos.

Els goigs deriven de la dansa provençal dels nostres trobadors medievals. Comencen amb una quarteta d´obertura, els dos darrers versos de la qual formen el recoble o refrany,  que aniran repetint-se al final de cada estrofa de huit versos. La rima sol ser consonant (és a dir, rimen vocals i consonants a partir de l´última síl.laba tònica), però no sempre. El vers més usat és el de set síl.labes. 




Els gojos tenen normalment dues parts: l’exposició de la vida i miracles del sant a qui va dedicats i la petició de la intercessió davant Déu per tal d’assolir la gràcia divina. Darrere de cada goig hi ha la mà anònima d’algun clergue, i per tant podem dir clarament que estem davant d’un gènere poètic culte que s’ha popularitzat.
En la poesia medieval trobem diverses composicions religioses dedicades a cantar els Septem Gaudia , les set alegries de Maria, la mare de Déu. En la Corona d'Aragó, al segles XIII i XIV, estes obres es feien en llatí o en occità, però ja al segle XV, coincidint amb la decadència de la poesia trobadoresca, apareixen composicions en català. A partir d'eixe moment l'estrofa de la dansa provençal, que es caracteritza per l'ús dels versos responsorials que tanquen cada estrofa, esdevé hegemònica, tot desplaçant a altres tipus estròfics anteriors usades als goigs. D'altra banda, a més de canvis en la forma, al segle XV s'eixampla la temàtica: a més dels goigs, també es canten les glòries i els dolors de Maria, i també es fan composicions per a altres sants. Els primers goigs conservats d'aquest nou estil són els dedicats als sants metges, Cosme i Damià, publicats a València a principis del segle XVI.

Amb la Contrareforma i la difusió tridentina del culte als sants,  i gràcies al recent invent de la impremta, els goigs es van anar popularitzant paulatinament. Des del segle XVII, a més del text, les impressions de goigs van acompanyades per un gravat del sant o de l'advoció mariana en qüestió.  Poca gent podia llegir-los, però  molts en compraven per tal de penjar-los en casa i tenir la protecció de la santa imatge. 
A partir del segle XVIII, tot i no estar obligada per la desfeta d'Almansa i els Decrets de Nova Planta, l’església valenciana abandona la llengua del poble i es converteix en un instrument de castellanització de la societat. En eixa època molts gojos són reescrits en castellà, encara que en l’actualitat encara es conserven gojos en valencià, i fins i tot se n’han escrits de nous en èpoques recents. Per exemple a Alfafar (l’Horta) els gojos redactats en castellà al segle XVIII van ser substituïts als anys 50 del segle XX per uns altres en valencià, gràcies a un rector que tenia un mínim de consciència idiomàtica.
A l´acabament del segle XIX, la popularitat del gènere és tan gran que comencen a fer-se goigs profans, és a dir, dedicats a persones que no són santes i escrits amb to festiu o irònic. Per exemple, Martí Gadea n’arreplega uns quants d’aquestos gojos profans al seu llibre “Trossos i mossos”, editat a València el 1906, o també Mossèn Jacint Verdaguer, tot un prevere, escriu uns gojos humorístic dedicats a un sant fictici, sant Taló. A Sitges es cantaven els "Goigs a Santiago Rusiñol, patró dels sitgetans".
Però, a més dels gojos, l’antiga “dansa provençal” va tenir uns altres descendents en la Península Ibèrica. El primer és el “villancico” castellà, que tot i que en l’actualitat l’associem a una cançó de nadal, en el seu origen no era sinó qualsevol cançó de temàtica amorosa que comptaba amb uns mots de tornada i recoble, a la manera que ja hem vist. Com que a partir del segle XV s’escriuen molts d’aquestos “villancicos” dedicats al naixement de Nostre Senyor, el mot va patir un desplaçament semàntic per designar les cançons nadalenques. Emparentats per temàtica i per estructura, encara trobem en les terres valencianes, les cançons de pastorets i els arguilandos del sud, i les albades de les comarques septentrionals. Es tracta de cançons narrativo-descriptives, que tenen una estructura responsorial semblant a la que hem comentat abans.

A finals de l’Edat Mitjana apareixen a tota la península els romanços. En trobem en català, en castellà i en galaicoportugués. Són cançons narratives dedicades a cantar les gestes èpiques dels herois, reals o ficticis. La seua temàtica s’amplia amb el devenir del temps. L’estructura és la d’una tirallonga, sovint monorima, de versos de set síl.labes amb assonància en els parells, i sense rima en els senars. Són molt abundants en el Principat de Catalunya i en les Illes Balears. Al País Valencià, però, els romanços en la nostra llengua són prou escassos, i han estat substituïts per romanços castellans.
Al costat del romanç també trobem altres estructures poètiques narratives, que, tot i que solen confondre’s sota la mateix denominació cal distingir. Ja hem dit que els romanços originals són monorims, és a dir, que mantenen un mateix patró de rima al llarg de tot el poema. Doncs bé, hi ha també romanços estròfics, és a dir, que canvien al rima a cada estrofa. Com que per tal de cantar-los els versos es solen repetir, allò més freqüent és dividir el romanç en estrofes de 4 versos. Els romanços estròfics canvien de rima, i són per tant cançons narratives formades per quartetes.
Una altra estructura és la formada per versos de diverses mides, que formen estrofes irregulars, que van adaptant-se a una melodia prou extesa per les terres valencianes, i que és desconeguda fora del nostre territori. Apareixen als plecs de cordell que es conserven dels segles XVIII i XIX, i com que solen tractar temes humorístics, se’ls coneix amb el nom de “xiste”. Són unes peces molt populars, la major part de les quals estan redactades en valencià.




Una altra estructura és la coneguda com romanç de cego o oració de cego. Es tracta d’una cançó estròfica formada per l’alternança de quartetes de versos heptasíl·labs amb quartetes de pentasíl·labs. És una forma que s’escampa a finals del segle XVIII, i sobretot al segle XIX, i generalment usa el castellà. Tot i això hi ha algunes poques mostres en català, encara són una mostra de la societat diglòssica de l’època perquè sovint el mateix cego solia cantar en castellà les de temàtica seriosa i reservava la nostra llengua per a les cançonetes humorístiques, satíriques o fins i tot irreverents, com la coneguda cançó de Sant Roro (sant imaginari, patró dels borratxos) o la dedicada a un sant Antoni incapaç de fer cap miracle:


El 1868 alguns ajuntaments valencians, com ara el d’Énguera, prohibeixen que els cegos canten cançons immorals, poc pietoses o que atempten contra la religió, i estableixen unes fortes multes.
La corranda.
L’estrofa més usada en les cançons tradicionals que ens han arribat fins avui dia és la quarteta de versos de set síl·labes. Aquesta estrofa rep diverses denominacions en la nostra llengua. A Catalunya hom l’anomena CORRANDA. A les Illes es coneix com a GLOSA. A València se li diu COBLA, encara que el nom popular és el de CANÇÓ, que sovint s’evita per ser un mot polisèmic. Als Ports, en diuen FOLIES.
Aquesta estrofa pot tenir diverses estructures de rima. En general, al País Valencià es prefereix la forma que té rima encadenada, sovint assonant, en el segon i quart vers, mentre que els versos primer i tercer queden solts, sense rima:
Si em pose a cantar cançons
Vos en cante més de mil
Que les porte a la butxaca
Lligaêtes én un fil.

A Mallorca, però, es prefereix la quarteta amb rima creuada: abba. Es tracta de l’estrofa castellana anomenada redondilla.

Una dona marinera
Sempre mira d’on ve es vent
Tant si és Llevant com ponent
Es bon temps sempre l’espera.

No obstant això, hi ha també redondilles valencianes:

Les gallines al joquer
Que el sol ja se’n va a la posta.
Ma mare tanca la posta
I em tira el novio al carrer.

Aquestes quartetes populars s’usen sobretot vinculades a la música del fandango i la jota, amb totes les seues variants. També s’usen en algunes cançons de ronda, com les valencianes i les albaês de dolçaina. Cada estrofa desplega un tema diferent, de tal manera que en una mateixa cançó es poden tractar temàtiques diverses. Com que és una estructura simple, allò més freqüent és que la lletra siga improvisada al moment de ser cantada.

No obstant això, aquesta estrofa conviu des del segle XIX amb la quinteta, que té una estructura més complexa. La rima és ababa, és a dir, rimen per un costat els senars i per un altre els versos parells. També se l’anomena quintilla o cançó d’a cinc.

Esta cançó només és
La manera més senzilla
Per a que vegen vostés
Com s’escriu una quintilla
Sense dir en ella res.  (Ensisam)

Aquesta estrofa, com que permet un major desplegament de la temàtica perquè té un vers més, és la més usada actualment en els cants de ronda que coneixem com a cant d’estil. En aquestes cantades d’estil, les lletres sempre han de ser compostes a propòsit per al moment, la persona o l’ocasió en què es canta. Com que aquestes lletres tenen una estructura més complexa que no la de les quartetes, allò més habitual des de principis del segle XX és la presència d’un personatge especialista a compondre lletres improvisades: el versador

Fruit de la combinació de les dues estrofes, va nàixer al segle XIX el trobo. Es tracta d’un poema per a ser cantat compost per una quarteta inicial, anomenada peu, seguida per quatre quintetes que han d’usar obligatòriament els versos del peu com a final. La primera quinteta acaba amb el primer vers del peu. La segona amb el segon. La tercera amb el tercer vers i la quarta amb el quart. Molts d’aquestos trobos eren improvisats, per la qual cosa, els cantadors de trobos havien de demostrar un domini absolut de les estructures de la rima. ( veure Ensisam, pàg. 197)

D’altra banda, la seguidilla és una estrofa d’origen castellà, que es va estendre arreu de les terres peninsulars. En un primer moment fluctuava pel que fa a la llargària dels seus versos, però des del segle XVII trobem l’estrofa composta per l’alternança de versos de sis síl.labes amb versos de quatre:

Valga’m sinyor alcalde
Faça’m justícia
Que entre puces i mosques
No hi ha qui visca.

Com es veu presenta la mateixa rima que la quarteta popular, amb versos senars solts i parells amb rima assonant. Es diferencia però en el còmput sil·làbic. Sembla ser que fins el segle XVIII va tindre un paper hegemònic, si tenim en compte que els plecs de cordell arrepleguen en eixa època moltes més seguidilles que no quartetes ni quintetes. Aquesta estrofa s’usa per a cantar diversos gèneres musicals, com ara les torraês, les corrilles, les manxegues, els copeos, els boleros, etc. També apareix en composicions religioses semicultes.

Abans d’acabar, caldria nomenar la presència de diverses estructures poètiques vinculades a les cançons infantils: versos apariats, redolins, tirallongues monorimes, peus trencats... D’altra banda, a partir de finals del segle XIX i durant tot el segle XX, apareixen a casa nostra nous gèneres importats des d’Europa: la masurca, la polca, el fox, el xotis, etc, que sovint van acompanyats per estructures poètiques distintes de les explicades fins ací, però que no podem explicar sense que aquesta conferència s’allargara excessivament.

En conclusió, per acabar la meua intervenció, m’agradaria ressaltar dues idees principals:

1.- La necessitat de presentar la literatura popular com una producció vinculada a la tradició oral, present des dels inicis fins al nostres dies, i no només com un succedani de la literatura culta en moments d’una producció escassa als segles XVI, XVII i XVIII. En els manuals de literatura els nostres alumnes acaben associant la literatura popular amb el periode de Decadència perquè els editors de llibres de textos sembla que només conceben la literatura popular com una producció de segona fila, que ja va bé d'explicar-la quan no tenim res de millor.

2.- La conveniència de trencar els prejudicis sobre les influències d’altres literatures. A l’Edat Mitjana hi ha una influència molt gran de la poètica occitana. El Renaixement ens fa entrar en contacte amb la literatura italiana, i més tard, especialment des del Barroc, la literatura castellana influïx tant en la literatura culta com sobretot en la popular.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...