dilluns, 24 d’octubre de 2011

Titaigües: magnífic! (II)

"No sólo de pan vive el hombre".  Quina afirmació tan encertada, que ens fa pensar. O no? Perquè de vegades sí que sembla que els folklòrics només vivim d'indumentària... No us fa la impressió, cada volta més, que els grups de dansa som grups de vestimenta?  I la música i el ball?  Ho dic perquè darrerament hi ha qui s'encarrega de fer espectaculars muntatges de robes meravelloses però amb propostes musicals que ens fan riure i amb balls que ens fan ganes de plorar... El públic queda enlluernat, bocabadat amb tanta disfressa teatral, però de forment ni un gra. Fem ballet o fem cultura popular?
A Titaigües ens van cridar precisament per la indumentària. Però calia fer alguna cosa més. I havíem d'aprofitar que estàvem a un poble de molt rica tradició. Gràcies a l'ajuntament, vam organitzar una ronda amb els tocadors del poble: una ronda mixta de vent i corda: guitarres, guitarrons, dos clarinets i una trompa.
 
Un luxe poder escoltar en directe els músics de Titaigües i constatar que 20 anys més tard, la seua música no ha perdut ni un miqueta de gràcia, i sonen exactament igual que al disc de la Fonoteca de Materials, malgrat que molts d'aquells que van participar en la gravació ja ens han deixat.

Amb la jota de ronda vam recórrer carrers, carrerons i places acompanyant en cercavila les 50 reines de la Festa. Vam anar a inaugurar l'exposició que recorda els 50 anys d'esta celebració.

De vesprada, havent dinat una bona torrada d'embotit i havent begut el vi de la terra, ens vam reunir de nou per fer una altra ronda pels carrers. Una volta arribats a la plaça, començàrem el ball amb peces de Titaigües, i d'altres pobles de la Serrania. Per petició dels balladors també vam fer altres gèneres com valencianes i malaguenyes. A ressenyar especialment el ball de les seguidilles del poble que van ser ballades per quasi tots els presents en un gran rogle.

Feia goig també veure tanta gent tocant: a banda del nombrós grup de Titaigües, dirigit per Ilde, hi havia els membres de la Colla Brials i del Grup El Forcat de València. També algun sonador de Llíria. Ho vam passar molt rebé.

I a Titaigües esperem tornar prompte. I no només per la indumentària, sinó perquè Titaigües conserva el tresor del seu patrimoni cultural cantant, sonant i ballant.




diumenge, 23 d’octubre de 2011

Titaigües: magnífic! (I)

Hui encara ens queda el bon sabor de boca de la festota d'ahir a Titaigües. Ni de lluny ens esperàvem un èxit tan aclaparador a les terres de l'Alt Túria. Este matí, en obrir el facebook, trobava un comentari d'un dels amics que ens van acompanyar, Rafa Pascual, penjat com a crònica, breu però intensa, de l'esdeveniment: " Magnífic poble, magnífica gent, magnífic día, magnífic bureo".  Gràcies per estes paraules, que sé que ixen des del cor sincer d'un home al qual clarament podem definir com magne, magnífic i ,sobretot, magnànim.

Els pobles xicotets són pobles d'escassos recursos que no poden competir amb l'abundant oferta de les grans urbs. No obstant això, és cert i ben cert que la major riquesa dels poblets és la seua gent. Ho dic perquè la culpa de tot plegat la té una xicona de Titaigües, Amparo, regidora del poble, que va ser capaç d'engrescar-nos i il·lusionar-nos en este senzill però interessant treball.  L'últim dia de les festes d'estiu, uns quants amics vam pujar a veure l'exposició d'indumentària amb peces antigues de la localitat, i Amparo ens va demanar que a les Festes de la Verema hi havíem de tornar per fer una mostra amb vestimenta tradicional. 

Cliqueu per veure més gran




A les 11 del matí, la sala d'actes del "Centro Social" es va quedar xicoteta per poder acollir tanta gent. Ni una sola cadira buida. Molta gent dreta. Als menys matinadors els tocà conformar-se de poder guaitar des del passadís. Els amics del Forcat i els brialers estàvem sorpresos... Com era possible tanta expectació per una cosa tant senzilla?  Si total anàvem a vestir-nos com tantes voltes hem fet...

Toni Guzman i Pilar Higón van ser els encarregats de posar les explicacions didàctiques. I van començar explicant la roba interior. Isabel Mir va eixir en camisa i va anar col.locant-se les calces, els lligacames i tres sinaigües antigues de llenç que van causar molt bona impressió al públic. Quin vol més natural sense cap mena d'invent diabòlic, sense alçaor ni ahuecaor ni cancan.
Després li tocà el torn a Àlex Torres, vestit amb una camisa llarga de llenç. A sobre es va posar els saragüells i va acabar de vestir-se per a anar a fer faena, amb faixa i mocador. En acabant, es va posar un poc més mudat amb unes calces i un jopetí.
Marián Giménez va eixir amb el guardapeus cordat i es va acabar de vestir davant del públic mentre s'explicava la seua roba. La peça important que volíem comentar era el justillo, i sobretot rectificar la creença que existeixen justillos negres. Ho vam tenir molt fàcil: una de les senyores del públic ens volia mostrar un justillo antic que no havia deixat per a l'exposició. Era de color blanc amb flors roges i blaves. Però encara teníem un argument de més pes: una de les balladores de l'antic grup de SF va portar dos gipons negres de vellut mostrejat, amb el pit "a l'operanta", i va contar com en va transformar un tallant-li les mànegues perquè el grup havia de portar "corpiño" negre en el seu uniforme "típic". El podeu vore en la foto que vam fer a l'exposició de l'estiu:

Mª Nieves Criado va mostrar les peces d'indumentària més luxoses i de cerimonia. Va eixir amb una basquinya de seda, i després es col·locà diversos models de mantellines.


Un grup de senyores de Titaigües van fer un pentinat antic del poble, amb rodets laterals i un monyo posterior fet amb unes trenes amples de molts ramals. Loles va ser la model.

Amparo Rubio va ser la encarregada de mostrar la transició de la moda del XVIII al XIX. Es va col·locar els faldellins damunt les sinagües però deixant dins les faldetes del cos, com diu la cançó serrana:

La mujer que lleva fuera
las haldillas del jubón,
ella puede ser curiosa
pero las trazas no son.

La mostra acabà amb els vestits d'hivern. Pilar es va posar els mocadors de llana i Antoni una jupa, capa i capell.


El públic va estar molt atent a totes les explicacions i en acabar l'acte, van formular moltes preguntes sobre la vestimenta tradicional, en part encuriosits per conéixer més detalls i en part sorpresos després d'haver vist caure molts dels mites i tòpics que envolten els anomenats"trajes típicos"

Detall d'un guardapeus antic de Titaigües. Té un farfalà i dos abullonats.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

És el dia del Pilar. Hui voleu jota?

Felicitats a totes les Pilars, Pilis, Mariadelpilars i Maripilis... I felicitats a tots els aragonesos i totes les aragoneses en el dia de la seua patrona.

Hui volem compartir amb vosaltres un vídeo de la pel·lícula "Nobleza baturra" on ballen una jota que segur que no us deixarà indiferents. Quin goig que fa sentir els colps de la guitarra! Quina gràcia poder escoltar el cantador amb una veu popular i una melodia tan alegre! I quina alegria constatar que ballen amb passos senzills, valsats i puntejats. El vídeo transmet nítidament l'encís d'aquest ball de parella, on el ballador estableix un diàleg amb la balladora.


Quina llàstima que ara a l'Aragó preferisquen la jota "volantinera". Que sí, que és molt espectacular, però que ha perdut tota la gràcia del ball espontani de parella.

dimarts, 11 d’octubre de 2011

De bureo a Saragossa!

Els amics Toni Navarro i Marta Valls del grup Ramell, i la companya Carolina Ibor de Saragossa han muntat una festota ben grossa per a les festes del Pilar. Es tracta de portar a la ciutat de l'Ebre la música viva del Maestrat, d'ambdós costats de la ratlla de l'Aragó.  Molt bona la inicitiva. Què pensarà el públic aragonés quan veurà aquestes persones grans ballant i tocant la jota d'una manera tan senzilla i espontània, tan allunyada de la forma espectacular i tan escolaritzada en què sovint es presenta? S'adonaran del tòpic?

Per veure el programa, cliqueu la imatge i s'engrandirà

diumenge, 9 d’octubre de 2011

La guitarra en la tradició valenciana

(Article d'A.Guzman per a la revista Caramella, juny 2011).
La guitarra és un cordòfon tan conegut que sembla ridícul haver de fer-ne una descripció ara i ací. L'instrument va nàixer en terres ibèriques al segle XIV i des de llavors ha anat evolucionant i experimentant petites variacions, amb la qual cosa s'ha creat tota una família que inclou, entre altres, a membres com ara el cavaquinho portugués, el cuatro veneçolà, la huapanguera i la jarana mexicanes, el requinto jarocho, el tiple colombià, el guitarro de ánimas murcià, el guitarró menorquí o el guitarró mascle valencià.


El mot guitharra ja apareix als poemes d'Andreu Febrer, encara que allò habitual en català col·loquial era fer servir la forma guiterra, forma que junt a quiterra, és encara viva al Maestrat, com també a Mallorca.



La primitiva guitarra renaixentista va ser un instrument de caixa menuda, amb quatre órdens dobles, usat per les classes populars com a instrument bàsic en l'acompanyament de les seues cançons. Va coexistir amb una germana més aristocràtica, la viola de mà, instrument amb una caixa de major grandària i amb sis parells de cordes que hom feia sonar pinçant-les per fer melodia. Però, en ser un instrument molt més fàcil de fer sonar, la guitarra acabà desplaçant la germana i regnà de manera hegemònica en la nostra música més popular:



               Més m'estime una guiterra
que un tros de pa de forment
perquè al so de la guiterra
acodix tota la gent.
Sebastián de Covarrubias Orozco, en redactar l'entrada “vihuela” del seu opus lexicogràfic Tesoro de la lengua castellana o española, se'n plany i diu de manera molt elitista açò:



«Instrumento músico y vulgar de seis órdenes de cuerdas (…) Ha sido hasta nuestros tiempos [segle XVII] muy estimado, y ha habido excelentísimos músicos; pero después que se inventaron las guitarras,son muy pocos los que se dan al estudio de la vihuela. Ha sido una gran pérdida, porque en ella se ponía todo género de música puntada, y ahora la guitarra no es más que un cencerro, tan fácil de tañer, especialmente en lo rasgado, que no hay mozo de caballos que no sea músico de guitarra.»



Per eixa mateixa època, la guitarra ja havia evolucionat. Als quatre órdens dobles originaris, se li havia afegit una corda més: el mi agut, anomenada aleshores prima o chantarelle. Lope de Vega va atribuir aquesta modificació al poeta i músic andalús Vicente Espinel (Ronda,1550-Madrid, 1624). Poc temps després, aquesta prima també va ser doblada, i així és com coneixem les guitarres fins les acaballes del segle XVIII, on apareixerà una sisena corda, el mi greu, anomenat bordó. Fins i tot hi ha notícies de guitarres de set cordes en eixe període. El diccionari de la RAE, en la seua edició de 1803 descriu la guitarra:
«Instrumento músico hecho de madera, de cuyo cuerpo, que es hueco, sale un mástil con trastes que contiene el diapasón; ordinariamente se compone de cinco órdenes de cuerdas, aunque en el día ya se hace con seis y aun siete órdenes, y se llama GUITARRA DE BAXOS.»
En desaparéixer la viola de mà, la guitarra anà ocupant paulatinament els usos cultes que aquella tenia reservats. El segle XVIII va ser un segle amb centenars de composicions per a guitarra a tot Europa i Iberoamèrica. A casa nostra, destacà Ferran Sor i Muntades (Barcelona 1778- París 1839). En especial, cal ressenyar que a més d'altres nombroses obres, va composar vint-i-cinc boleros i seguidilles, amb la qual cosa va contribuir al triomf, i difusió, d'un gènere vinculat a les cantants líriques dels teatres vuicentistes.



Però la guitarra que ara anomenem clàssica o espanyola és un instrument de finals del segle XIX. Llavors definitivament desapareixen les cordes dobles, s'amplia la caixa de ressonància, s'eleva el diapasó sobre la tapa i les clavilles de fusta són substituïdes per mecanismes de caragol. L'instrument queda fixat en la seua forma definitiva pel constructor Antonio Torres Jurado (Almeria,1817- 1892), però sens dubte va ser un valencià qui universalitzà aquest “nou” instrument: Francesc Tàrrega ( Vila-real 1852- Barcelona, 1909). A més a més, les innovacions de Torres van ser seguides pels nombrosos constructors que fabricaven guitarres a la València de finals del XIX i principi del XX:
Salvador Pau (en actiu c. 1830- 1850)
Manuel Pérez (en actiu c. 1840)
Luis Reig (en actiu c. 1840-1850)
Juan Alcaraz ( en actiu c. 1850)
Alejandro Roca (en actiu c. 1850)
Parres i companyia (en actiu c. 1860- 1880)
Salvador Sancho (en actiu c. 1860-1920
Germans Sentchordi (en actiu c. 1860-1905)
Miguel Simón Moya (en actiu c.1860 )
Salvador Ibáñez (en actiu c. 1875-1920 ).
Andrés Marín (en actiu c.1880 – 1930)
Juan Ponce (en actiu c. 1880)
Vicente Tatay ( en actiu c. 1889-1942, pioner en la fabricació mecanitzada)
Telesforo Julve (en actiu c. 1890- 1930)
Francisco Pau (a finals del XIX)
José Pau (a finals del XIX)
Joaquín Bargues (en actiu c. 1900)
Salvador Blanch (en actiu c. 1900)
José Boluda (en actiu c. 1900))
Ricardo Sanchis Nácher ( actiu a Massanassa, 1915)
Vicente Saurí(en actiu c. 1930)
Ramón Castelló (en actiu c. 1930).
Salvador Gaspar (en actiu c. 1930)
Francisco Torres ( en actiu c. 1930)






Els tallers valencians van popularitzar unes guitarres molt assequibles construïdes amb fustes de pi i anouer. Per al mànec es feia servir una branca de pi tallada pel bell mig, i per tal d'amagar els grops d'aquesta mena de fusta, es pintava amb almànguena, donant-li un color roig ben característic als nostres instruments.
I molt a desgrat de l'eminent Covarrubias, és d'aquest instrument que vull parlar. O més ben dit, dels usos populars que els valencians n'hem fet. La guitarra acompanya amb colps i raspits la nostra música tradicional, o siga que a banda dels acords de l'harmonia, marca el ritme. A hores d'ara, encara hi ha una munió de nous “Covarrubies” que s'escandalitzen en veure acompanyar “ a punyades” la jota, les seguidilles o la marineria. Per tal d'evitar que la tapa es faça malbé, l'instrument es protegeix amb un colpejador, una planxa fina de fusta, generalment amb forma de cor. Al nord del País Valencià, aquestos colpejadors estan molt treballats amb adorns a navalla.





Hi ha diversos patrons rítmics en la nostra música. Comentarem els més habituals. El primer de tots és el més usat, i el trobem a les seguidilles torrâes, a la jota, a la marineria de la Plana i també a la malaguenya meridional. Es tracta de colpejar el primer temps de cada compàs ternari:
Indique els raspits cap avall amb l'onomatopeia “ram” i els colps amb “pum”. Aquest colpejat té una variat també prou estesa a terres valencianes, especialment per a acompanyar la jota. L'hem anomenat colpejat doble:



Hi ha ,a més a més, unes altres variacions, com ara aquesta que es fa servir a Vilafranca del Maestrat. És també un colpejat doble però amb la distribució a la inversa
També n'hi ha amb tres colps seguits, com hem vist a Vallibona o Vistabella:



A Culla, per exemple, vam conéixer un mateix sonador de guitarra que feia servir totes quatre formes. Quan es colpeja la tapa, simultàniament es pessiguen les cordes amb el dit polze, aconseguint un so característic. Aquesta tècnica era tan popular que la trobem reflectida en les cançons:
Jo me'n vaig carrer amunt
raspejant una guitarra
i la filla del meu sogre
per darrere me la para.
Toca, toca, tocador,
dale golpe a la vihuela;
que si esta noche se rompe
compraremos otra nueva.



A les comarques centrals, trobem una altra varietat de seguidilles distintes de les torrâes. Són les anomenades manxegues, corrilles o parrandes, que tenen aquest colpejat:





Hi ha la variant on els raspits cap avall es substitueixen per dos moviments circulars del dits (ra-ca-ram), seguits d'un raspit a les cordes cap amunt (rim) i un colp (pum):



Fins i tot les valencianes eren colpejades, en el primer temps de cada compàs, tot i que en l'actualitat se solen interpretar sense colpejar:


Per contra, no coneixem cap variant de bolero amb colpejat, amb la qual cosa podem veure com el poble imitava els gustos de la música culta:



Sovint quan pensem en les agrupacions de músics tradicionals hom tendeix a confondre-les amb les orquestres de pols i pua. La presència d'instruments que s'encarreguen d'executar melodia no era tan freqüent com hem arribat a pensar després d'anys de veure i sentir reinterpretacions dels grups folklòrics. No existia, a més, però, una formació “estàndard”. A banda d'altres cordòfons (octavilla, citra, bandúrria, llaüt, violí...), podia haver-hi instruments de vent (flautes, clarinets, trompetes, bombardí, fins i tot acordions). L'únic instrument imprescindible és la guitarra, i fins i tot, en els casos en què manca és substituïda pels instruments de percussió casolans (el garbell de l'arròs o els canyuts, per exemple). I a banda de perdre el concepte, hem perdut també el nom tradicional d'aquestes agrupacions. A hores d'ara, anomenem“rondalla” el que sempre hem dit “ronda”, “so” o “sonet”.



Al costat de l'anomenada guitarra de colp, trobem la guitarra de baixos o guitarra requintada. S'afina un to més aguda que la guitarra de colp, és dir, 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si, 6a fa #. Es fa servir per executar melodies molt senzilles. Només s'ha conservat al Maestrat i l'Alcalatén, encara que abans era més general. En algunes agrupacions actuals de corda, els baixos s'interpreten sense fer el canvi d'afinació, amb una tècnica distinta de la tradicional.




Amb el guitarró, o més ben dit, amb els guitarrons passa quelcom de paregut. L'ús tradicional era acompanyar la guitarra de manera redoblada i executar melodies jugant sobre la primera corda. A les terres valencianes se n'han conservat tres models distints, anomenats timple, femella i mascle, encara que com que era un instrument que feien els aprenents de guitarrers, no existeix un model uniforme. Els del Nord son de mànec curt i s'afinen una quinta per damunt de la guitarra. Aquesta afinació la trobem també als guitarrons mallorquins. Els del Sud tenen el mànec més llarg i s'afinen una quarta per sobre la guitarra. A l'Horta de València, i vinculada al món del cant d'estil, s'usa una afinació per al guitarró mascle semblant a l'afinació de la guitarra requintada: 1a fa #, 2a do #, 3a la, 4a mi, 5a si. També existeix una afinació de guitarró mascle mig to més baix, amb la prima en fa. Els tocadors actuals obliden però que per a les cantâes i guitarrâes es baixava dos tons la guitarra, per tal d'aconseguir una sonoritat més pastosa i fer l'instrument més mollet, segons em va informar el magnífic sonador Pepe Lorente, (en actiu c.1950-2000)



Aquest canvis d'afinació han desaparegut de les rondes valencianes actuals, però encara els trobem viu en zones de la Manxa i Múrcia, on és habitual veure “rondas” o “cuadrillas”, afinades mig to o un to més baix que el que és habitual a hores d'ara.



Abans que es popularitzaren les celletes mecàniques que ens permeten canviar de tonalitat sense mudar la postura dels acords, els nostres avantpassats feien servir scordatures que els permitien canviar de to. Per a acompanyar la jota en Re major, es pujava la segona corda mig to, i s'executava la postura coneguda com tocar per baix, però tocant des de la primera corda. D'això se'n deia tocar per la prima o per l'aragonesa. D'altra banda, per a tocar la jota en Sol Major, es baixava la prima un to, i se'n deia tocar per la valenciana.



Pel que fa a les cordes, que deixaren de ser de budell i es convertiren en niló després de la Segona Guerra Mundial, cal reivindicar la presència d'una prima metàl·lica, generalment una corda de llaüt, en les nostres guitarres tradicionals. Aquest fet atorga una potent sonoritat a l'instrument, com reconeix la cançó:



La guiterra sense prima
i el fadrí sense diners
i una xica sense nóvio...
endevina això lo que és!



També els guitarrons tenen, en algunes comarques, una o dues cordes d'acer. De fet, cal remarcar que la principal diferència entre guitarres i guitarrons no és la grandària de l'instrument, ni el còmput de cordes. Això seria una anàlisi molt superficial que només tindria en compte els aspectes morfològics. Ja hem vist que la caixa ha anat canviant de mida i forma, i també s'ha anat afegit órdens, tot i que el nombre de cordes s'ha reduït, en ser senzills i no dobles . La principal diferència rau en el fet que la guitarra es toca raspant i colpejant i el guitarró només raspant i redoblant, però sense colpejos.
El qui toca una guitarra
també toca un guitarró
i a la filla de mon sogre
només la tocaré jo.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...