L'any 1985, durant les festes patronals, es va inaugurar la primera exposició d'indumentària tradicional a Énguera (la Canal). Una colla de joves enguerins, comandats per Ángel Custodio Barberan, encetava, seguint una tendència comuna a tots els grups de danses valencians d'eixa època, la revisió dels tòpics i materials heretats de Secció Femenina.
L'exposició va resultar un èxit. Van ser moltes les famílies enguerines que van obrir els seus calaixos, caixes i baguls per mostrar el seu patrimoni i donar-les a conéixer. La major part de les peces, però, eren de finals del segle XIX i principis del XX: refaixos ratllats o pintats, xambres amb randes, capelines d'atzabeja, vestits isabelins, jopetins amb coll "smoking", jaquetilles... Énguera va ser una vila amb una burgesia textil que s'adaptà ràpidament a les noves modes "internacionals" i malauradament no se'n conserven gaires exemples de peces de roba anteriors.
El cas és que en aquella exposició, amagat en un raconet sense que hom li donara massa importància hi havia un autèntic tresor desconegut. Llavors, els estudis i publicacions sobre indumentària tradicional eren escassos: apenes havia començat la qüestió a desenvolupar-se.
Ací teniu la foto d'eixa joia. És un justillo de seda espolinada, que de moment és l'únic supervivent conegut dels justillos enguerins del segle XVIII i principis del XIX. No en coneixem cap altre a la localitat, la qual cosa li dóna major importància com a testimoni documental. Pertany a la família Jordá i devem la seua conservació a la sensibilitat de donya Angustias Martínez. El cas és que la família Jordá era una de les famílies acomodades de la vila. Un bon dia, allà pels anys 60, van decidir fer neteja i cremar les andròmines velles. Van buidar les cambres de xanques i amb tota classe d'endergues van preparar una foguera. Per casualitat, Angustias, nora de l'ama de la casa, va veure en aquell muntó una peça de roba que li va agradar perquè "era xicoteta i d'uns colors molt bonics". Volia quedar-se-la de record. I va decidir indultar-la de les flames... per fortuna.
Deixeu-me que us conte unes anècdotes, que poden ajudar a entendre per què no s'han conservat els vestits antics a pobles com ara Énguera.
Al forn on treballava ma mare a finals dels anys 80, situat en una casota de finals del segle XVII al centre de la vila, van decidir arreglar l'enorme pati central de la casa. En fer les obres, va aparéixer un pou o antiga mina d'aigua que ja no es feia servir. Algú d'aquella casa va pensar que abans de tornar a tapar aquell forat, hi podien llançar els baguls antics que molestaven dalt a la cambra. N'hi van tirar quatre. Ben plens de robes...
Altres robes no ens han arribat senzillament perquè s'han perdut, desgastades per l'ús. Ara potser no ho comprenem massa bé, acostumats com estem a usar i llançar la roba. La roba anava passant de pares a fills, i de germans grans a germans menuts... Quan ja no s'estilava, s'adaptava a les noves modes. A Énguera cantaven
Oh, que contento que estoy
desde que m'ha hecho mi madre
unos cansoncillos nuevos
d'unos viejos de mi padre.
Després de la Guerra Civil Espanyola, l'escassedat de recursos familiars van transformar la capa del meu rebesavi en un parell d'abriguets per a dos xiquetes. El guardapeus de ballar les danses de la besàvia va tenir un final més indigne: el tafetà de seda de color blau va acabar transformat en unes combinacions, és a dir, en roba interior.
La roba s'apedaçava i la que no es podia reaprofitar acabava convertida en un drap per netejar el terra, torcar la pols o eixugar els vidres. Ai mare, i ara tots volem anar vestits de Maria Antonieta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada