Intercanvis 2026. Quin goig Quiqueries!

  Enguany hem tingut el plaer de compartir escenari amb el grup de ball Quiqueries, de la ciutat de València en la XXIII campanya de concerts d'intercanvis musicals que organitzen la FSMCV i la FFCV.

Els nostres amics ens van sorprendre molt gratament amb una selecció de ball de dolçaina de les comarques septentrionals valencianes. Tot un encert! Balls autèntics de dolçaina i tabal, i no balls de rondalla tocats amb dolçaina perquè no tenim músics. 

Vam gaudir amb el Baile del Tedero de Sogorb, Las Bailas d'Almedíxer, L'Anguila de Figueroles, el Ball de Barril de Betxí ( amb eixa preciosa Jàquera d'inici tan antiga) i el Ball Rodat de Vistabella del Maestrat. També van fer un ball de Càlig: la jota de Quintos.

La Colla Brials vam oferir un repertori variat de peces tradicionals de distintes comarques i gèneres: les seguidilles de Titaguas, la Cota d'Alginet, la Malaguenya de Pedralba, cant d'estil ( l'U i dos), el Panyo morú, les Segadilles de Tàrbena i la cota de Sant Gabriel.

Com a remat, vam intrpretar dues peces conjuntes: la Malaguenya de Mutxamel i les Valencianes d'Albuixec. Va ser un goig vore'ls ballar tan bé mentre tocàvem.

Hem participat a la campanya "València és música" de la Diputació de València

 

El passat diumenge 3 d'octubre vam fer el concert de presentació del disc que hem editat amb motiu del 20é aniversari de la Colla Brials.

El concert està organitzat dins de la campanya "València és música" de la Diputació de València

Hem aprofitat aquest concert, després de quasi dos anys sense actuacions, per presentar els dos instruments que hem incorporat a l'agrupació. El 2020 vam comprar una magnífica cítara del luthier Tomàs Leal i el 2021 hem adquirit una guitarra de cordes dobles reproduïda per Sergi Masip a partir d'un exemplar conservat a Morella. Tots dos instruments han sigut adquirits amb la subvenció que atorga la Diputació Provincial i ens acompanyaran a partir d'ara en els concerts de la Colla Brials.

Si esteu interessats en el nou disc, escriviu-nos a collabrials@hotmail.com

El concert de la XVIII campanya d'Intercanvis Musicals a Gàtova

El proppassat 11 de setembre vam celebrar el concert d'intercanvis musicals a Gàtova. Aquesta campanya està patrocinada per l'Institut Valencià Cultura i organitzada per diverses federacions musicals, com ara la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana i la Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana, entre d'altres.

La nostra associació hi participava per segona vegada, i dona la casualitat que l'any passat ja vam celebrar el concert a Gàtova. Cal destacar que això ha estat possible gràcies a les facilitats que l'ajuntament d'aquesta localitat ens ha proporcionat en les dues ocasions.

L'oratge semblava voler ploure així que vam decidir que no ens arriscàvem a muntar en la plaça de l'Església i vam traslladar-nos a cobert, a l'Edificio El Hoyo. 

El públic va ser avisat amb dos pregons, un a migdia i un altre de vesprada, a través de la megafonia municipal, de manera que els gatovers i les gatoveres van omplir el saló. Sempre és un plaer tocar per a una gent tan agraïda, i ens este poble l'èxit està assegurat. Quin luxe!

Un dels moments més emotius va ser quan vam interpretar una peça local i el públic ens va acompanyar cantant amb nosaltres. Mireu, mireu:

Gràcies, poble de Gàtova. I gràcies a Tico Cabanes i Héctor Hernández per fer-ho tot tan fàcil.

Intercanvis musicals 2021 FSMCV i FFCV

 Us esperem a Gàtova en el concert de hui. En cas que ploga, en comptes de tocar a la Plaça de l'Església faríem el concert a cobert.

El proyecto intermunicipal “El folklore en tierras del Caroig" divulga la cultura popular de los municipios de La Canal

Con el objetivo de poner en valor el rico patrimonio cultural inmaterial de esta comarca interior valenciana, la Mancomunidad de La Canal de Navarrés, junto con los diferentes ayuntamientos, ha organizado el proyecto intermunicipal “El folklore en tierras del Caroig”. El proyecto, que recorrerá un total de 7 municipios, comenzará el 25 de agosto y finalizará el 13 de octubre.

A través de un espectáculo de cantos y bailes por parte de la Colla Brials, se divulgará el folklore y la cultura popular de los municipios del Caroig. La Colla Brials es una asociación que lleva ya dos décadas trabajando en la recopilación, estudio y difusión de los materiales recogidos en la zona por el folclorista enguerino Toni Guzman, con los cuales ha publicado 3 CD monográficos sobre música tradicional de La Canal. En este proyecto además ofrecerá una muestra didáctica sobre indumentaria tradicional y vestimenta histórica popular, que contará con el asesoramiento de la prestigiosa modista Pilar Higón y con los materiales de su taller especializado “Roba a l’antiga”.

Siguiendo la máxima clásica Docere et delectare, la Colla Brials ha preparado un espectáculo para enseñar y entretener que incluye literatura popular, romances, canciones de trabajo, nanas, cantos de reunión festiva y bailes como la jota, el fandango y las seguidillas, acompañados por vestimenta de trabajo, vestidos de fiesta o ropas de abrigo en los municipios de la comarca. Cabe destacar que también habrá participación directa del público asistente, porque la cultura tradicional se hace entre todos. La primera actuación tendrá lugar el 25 de agosto en Estubeny y a lo largo de las semanas siguientes se desarrollarán nuevas funciones en Énguera, Quesa, Bicorp, Chella y Anna, hasta finalizar el 13 de octubre en Navarrés.

Con este proyecto se pretende poner en valor la música y los bailes tradicionales que han sido instrumento de cohesión social y seña de identidad colectiva y además ofrece un valor añadido al Turismo Rural.

Tresors a Énguera: indumentària tradicional

En l'any 1995, Paco Santonja, director de la Casa de la Cultura d'Énguera, va encarregar a Toni Guzman que organitzara una exposició d'indumentària tradicional. L'exposició va tindre com a principals peces de roba aquelles que ja havien participat en una exposició semblant organitzada per Ángel Custodio Barberán en la cripta del Convent dels carmelites el 1985. 

L'èxit de l'exposició va animar el director de la Casa de la Cultura a formar una xicoteta col·leció de roba tradicional amb la intenció d'instal·lar-hi una col·lecció permanent. A més d'algunes donacions de les famílies enguerines, vam comprar a alguns col·leccionistes valencians algunes peces que faltaven per completar els models. Com que teníem moltes ganes però pocs diners, en el cas de les peces més rares de trobar ( i per tant més cares) es va optar per fer reproduccions.

La major part d'aquestes peces no estan a la vista en l'actual museu etnològic d'Énguera, unes instal·lacions que es van construir en la segona planta de la casa de la cultura, precisament on estava la sala d'exposicions,  i que reprodueixen una casa enguerina del segle XIX o principis del XX. Per això, el passat 3 d'agost, aprofitant les vacances, vam sol·licitar poder veure eixos fons del museu. I com que ens vam trobar alguns tresors, hem decidit compartir-los amb vosaltres.

Espardenya de dona, amb sola d'espart, folrada amb franel·la groga. La careta i el taló presenten un treball molt fi de macramé que combina fils de colors per formar dibuixos. Procedència: Énguera

En contrast, aquestes espardenyes d'home són molt més bastes.
Es cordaven amb una veta de cotó.
Procedència: Énguera

Faixa de seda carmesí, amb els extrem ratllats. La faixa presenta petits dibuixos
geomètrics que es produeixen alternant el lligaments de sarja.
Procedència: Énguera

Mantellina redona, també anomenada "de llista" o de "mitja lluna", realitzada en drap fi de llana i amb una vora
feta amb una cinta o llista de vellut. No presenta folre. Procedència: Énguera

Detall del petit floc de fils, anomenat "tofa" o "tufa", que serveix per marcar el centre de la peça i ajudar les dones
a col·locar la mantellina ben centrada sobre el front.

Aquesta mantellina és de grans dimensions i cobreix la dona des del cap fins la cintura.
(Disculpeu que la model no vaja més estovada perquè no vam poder improvisar
unes sinagües en aquesta sessió no planificada)

Saya de brocat de seda de color verd, que forma part d'un vestit complet d'estil isabelí, de meitat del segle XIX.
No es tracta d'una peça popular sinó pròpia d'una dona d'una família rica d'Énguera. Presenta un gran vol que supera els 450cm. Va folrada parcialment amb tarlatana i presenta una vora de llenç engomat. Només té una obertura en un costat
i presenta una butxaca amagada en l'altre extrem. La falda sembla que va ser retocada, possiblement per a usar-la com
disfressa o per usar-la en les sarsueles i teatres amateurs, tan importants en el segle XX.

Detall del dibuix del brocat del vestit

Cos del vestit anterior, amb escot reduït i mànegues "de pagoda". Folrat de llenç fi. El vestit, i unes altres robes,
van ser llançats a un abocador a Énguera, d'on va ser, per sort, recuperats. De vegades et sorprens de la ignorància
de la gent, o de la seua falta de sensibilitat: abans de llançar res, podrien haver fet una donació.

Part posterior del cos.

Mig mocador blanc de mossolina brodat en cadeneta. Adquirit a col·leccionista.
Possiblement procedeix de la Serranía del Túria 

Giponet infantil de seda, amb punys de vellut i randes. Procedeix d'Énguera.

Part posterior del giponet. Aquestos gipons s'acompanyaven de faldons i bolquers per tal de vestir els infants.
Les carotetes, faixes i cintes completaven el conjunt.

Mocador, gipó i sagaleco.

El "zagalejo" va ser un tipus de falda molt habitual en el segle XIX, i va destronar
els guardapeus de filadís de seda. Aquest procedeix de la Serranía del Túria.
Adquirit a col·leccionista.

Detall dels plecs de la cintura, que està partida en dos i es corda amb quatre vetes de cotó. Xicotets plecs i repunts de colors

Detall de la vora. El "zagalejo" no va folrat però porta "ruedo", un cércol
de cotó estampat. Remata amb un galó de color morat.

Calçó de sarja de llana grossa, en color marró fosc. Conserva la botonadura metàl·lica original.
Adquirit a col·lecionista. 

Part posterior del calçó. Té una cintura estreta, però una llargària de cuixa ben considerable,

Detall de la culera del calçó, on es pot observar que els calçons antics no se cenyien al cos sinó que presentaven
aquesta bossa per facilitar els moviments. 

Jupetí de drap marró (sarja de llana), amb solapes de vellut negre i enrivetat amb galó.
Adquirit a col·lecionista.

Part posterior del jupetí, sense costura central. El jupetí no va folrat, i es cordava amb mançanetes de moneda.

Vestit de contrabandista, procedent de les festes de Moros i Cristians que es
van celebrar a Énguera fins 1914. Es tracta d'una disfressa que barreja
elements de la indumentària tradicionals amb altres que busquen la vistositat.

La jupa o jaqueta té un fons de pana ratllada de color verd, amb adorns en les
vores, punys i colzes de galons metàl·lics, lluentons i mançanetes sobre
vellut blau. Conserva també la canana o cartutxera.

El calçó presenta una costura semblant als pantalons moderns: en comptes de tapa presenta una bragueta de botons
i gafets. Ornat amb galó metàl·lic en els costats, i randa en el genoll.

 Abundants mançanetes en cada obertura, que no serveixen per passar, ja que es corden amb gafets.

Calces teixides amb quatre agulles, amb un discret calat en la part superior.
Sense usar. Semblen femenines, però les d'home eren també semblants.
Presenten brodades les inicials de la persona propietària.
Procedència: Énguera. 

Calces teixides amb quatre agulles, sense arribar a ser usades. Sabem que són de
dona perquè els hòmens no usaven calces ratllades ni a quadres ( error molt
habitual entre els balladors folklòrics actuals, per cert).
Procedència: Énguera.

Ronda de Quintos

https://www.facebook.com/antonicorosasanta/videos/1770155156357875/

Compañero, amigo mío,

canta bien y canta fuerte,

la cama de esta doncella

está honda y no lo siente.

Compañero, amigo mío,

tu habrás dormido con ella

cuando sabes que está honda

la cama de esta doncella.

Si he dormido, o no he dormido,

estas señas puedo dar:

las sábanas son de hilo

y la cama, de nogal.

Tápate, María, tapaté;

que la pantorrilla te se ve.

Tápate, María,

tápate, María, tapaté.

Madres de los quintos

ya podéis llorar

que al año que viene

se los llevarán.

Tápate, María...

Tápate, María, tapaté;

que la pantorrilla te se ve.

Como te se vea lo demás

ya verás, María, dónde vas.

         Si quieres que te la meta,

         t’has de poner pancha arriba

y verás como la leche

te sube por la barriga.        

A esta puerta hemos llegado

cuatro u cinco de cuadrilla.

Si quieres que te cantemos,

saca cuatro u cinco sillas.

En esta calle que entramos,

tiran agua y nacen rosas.

Y por eso la llamamos

la calle de las hermosas. 

En esta calle que entramos,

tiran agua de sardinas.

Y por eso las llamamos

la calle de las gorrinas.

Ya se van los quintos, madre,

por el camino real.

Y las pobrecitas novias

llorando se quedarán.

Asómate a la ventana,

cara de limón pudrido,

que el que madrugó por verte

que poco sueño ha tenido.

Anda burro, y no te pares,

que aquí no venden esparto.

Que las chicas de aquí arriba

llevan el pirri muy alto.

Anda burro, y no te pares,

que aquí no venden cebada.

Que las chicas de este pueblo,

conmigo no quieren nada.

Ya se'n van los quintos, mare,

ya se'n van los buenos mozos,

y aquí nâ más se quedan

los tuertos y lagañosos.

Agua menudita llueve

pronto cairán las canales.

Ábrime la puerta, cielo,

que soy aquel que tu sabes.

No me seas ventanera

ni mires por la ventana,

que la mujer ventanera

suele tener mala fama.

Mañana se van los quintos

por el camino real

y las pobrecitas madres

llorando se quedarán.

Ya se van los Quintos, madre,

ya se va mi corazón.

Ya se va el que me tiraba,

piedrecitas al balcón.

Yo no sé qué calle es esta

ni tampoco qué lugar,

que estoy de frente a la iglesia

y no veo el campanar.

Els quintos, quan se n´anaren,

digueren: “Adiós, Alzira”

I les xiques respongueren:

“Adiós, quintos de mi vida”.

Els quintos, quan se n´anaren,

digueren: “Adiós, Alzira”

I les dones les digueren:

“Adiós, quintos de ma vida”.

Els quintos, quan se n´anaren,

digueren: “Adiós, Alzira”

I les mares contestaren:

“Adiós, quintos de ma vida”.

En esta calle que entramos

está mojâ y no ha llovido

son lágrimas de una niña

que el novio no l´ha querido.

En esta calle que entramos

hay un charco y no ha llovido.

Son lágrimas de una fea

que el novio no l´ha querido.

Por esta calle que entramos

por la otra doy la vuelta;

La dama que quiera verme

puede salir a la puerta.

¿Qué es aquello que reluce

por encima el campanario?

¿Es estrella? ¿o es lucero?

¿O es la Virgen del Rosario?

Una pata tengo aquí

y la otra en tu tejado;

Mira si por tu querer

estoy poco espatarrado.

Cuando paso por tu puerta,

yo siempre paso comiendo,

pâ que no diga tu madre

que de verte me mantengo.

Ahora que vamos despacio

voy a contaros mentiras:

por el mar, corren las liebres

y por el monte, las anguilas.

Ojos que te vieron ir

por aquel camino llano

¡Cuando te verán volver

con la lisencia en la mano!

Asoma´t a la finestra,

cara de trenta punyetes;

tira´m eixa mitja figa

que em pegue en les castanyetes.

Esta calle está empedrada

de confitura menuda:

tôs vienen a ver la calle,

yo vengo a ver tu hermosura

 Quintos (Énguera)

Una masurca de Tírig

Gràcies als amics del grup Ramell de Castelló de la Plana, que em van passar una còpia d'una cassette dels anys 70, vaig aprendre aquesta masurca cantada pels músics de Tírig. Sempre m'ha agradat molt, perquè a banda de l'història picanteta que ens explica, és molt interessant des del punt de vista dialectològic, perquè presenta una adaptació d'una masurca original catalana  a les formes de parlar del Maestrat.  

Un jove i una minyona

que viuen al Poble Sec,

la minyona es diu Ramona

i el jove ere en Juanet.

Són dos joves de València

que viuen enamorats,

que pel temps que la festege

ja podrien sê casats. Sí.

Un domenge per la tarde,

quan la calor prevení,

se’n van anâ a donâ unes voltes

per baix el port de Montjuïc.

Allà quan se va fê vespre,

passant per un bardissâ,

com los pobres no s’hi veen,

(i) allí van quedâ enganxats. Sí.

La Ramona die,

die sospirant:

-Trau-me aquesta punxa

que tinc al davant.

Quan Joan es corrie

sense pêdre temps,

diu que li la va traure

(i) én un escuradents. Sí.

El dimoni de la punxa

ha donat molt que parlâ.

perque cada dia el metge

la venie a vesitâ.

Encara que el metge die

que no hi havie res de nou,

la pobra Ramona es queixe

que la punxa encâ li cou. Sí.

Sa mare s’axclame

dient pels veïns

que la Ramoneta

té la punxa dins.

Los  veïns li dien:

-No hi ha que espantâ,

que si la té dintre,

ja li surtirà. Sí.

II

Això del joc de les birles

és un joc de l’antigô.

Que l’âtre dia una noia

va desafiâ un sinyô.

I des d’aquestos moments

van escomençâ a tirâ,

varen pêdre el joc de birles
i les encontre en la mà.

Si voleu sentir la versió arreplegada al blog  Cançons i Músiques dels avis, cliqueu ací.

Dos masurques

Als arxius de la Unión Musical Santa Cecilia d'Énguera es conserven les partitures manuscrites de moltes peces que van interpretar les dues bandes de música que hi havia en aquesta vila de la Canal a principis del segle XX, la Banda Primitiva o Música Vieja i la Lira Enguerina o Música Nueva, fundada pel Mestre Ventura.

Jaime Ventura és precisament l'autor de la primera masurca que presentem, dedicada a la seua esposa sota el títol " Te amaré siempre". La segona masurca és una peça  que es va popularitzar molt a Énguera i que apareix enregistrada en un dels nostres discos. És la famosa Mazurqueta del Tío Figa, composada per Joaquín Miralles, Figa, qui era cunyat del mestre Ventura.