Ja sé que alguns esteu impacients. No passa res. No us puc desvetlar el contingut de la conferència de dimecres pròxim. Però per tal que aneu fent boca, us transcric el text d'una conferència que vaig dictar l'abril de 2007 al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana, on vaig parlar també de la jota, però d'una manera més general.
Crec que pot servir d'introducció, ja que en les Jornades de Bolero de l'Alcúdia em tocarà parlar d'uns altres aspectes sobre aquest gènere tan difós.
LA JOTA: GÈNERE MUSICAL I ESTRUCTURES
DE BALL.
La jota és sens dubte el gènere musical
tradicional més estés arreu dels diferents territoris de la
Penísula Ibèrica. És coneguda en totes les regions i països de
l’actual Estat espanyol, amb aquesta denominació. També trobem
però uns altres noms que es refereixen a lleugeres variants d’aquest
mateix gènere, com ara l’alegria a Andalusia o l’Isa
a les Illes Canàries. A Portugal tampoc no és desconeguda i en
algunes regions luses es coneix la “jota” i en unes altres hi ha
el “vira”, que no és sinó una versió semblant a les jotes
arcaiques que trobem a Galícia i Lleó. Fins i tot hi ha alguna
versió en terres americanes i filipines.
Abans d’entrar a descriure les principals
característiques del gènere, haurem de fer una breu parada per tal
de parlar, això sí, de manera molt breu i sense aprofundir gaire,
en l’origen del gènere. Hi ací arriba la primera polèmica de la
vesprada, senyores i senyors: tothom es vol apuntar “el tanto”.
En primer lloc, els valencians tenim la llegenda que
en època medieval, un ciutadà de la València islàmica, Aben Jot,
va crear esta nova música. Com que les autoritats religioses van
considerar el nou gènere irreverent, Aben Jot va ser desterrat i va
fer cap a terres aragoneses, en concret cap a Calatayud. La “jota”
es diu així en honor al nom del seu creador. És bona, no? I per
acabar d’arrodonir aquesta fantàstica i simpàtica tesi que no se
sosté en cap criteri fiable, hi ha la cançó que l’explica:
La jota nació en Valencia
y se crió en Aragón.
Calatayud fue su cuna
a la orillita el Jalón.
Evidentment, els altres que volen apuntar-se el
mèrit són els aragonesos. La jota ha esdevingut en l’Aragó un
símbol, un senyal identitari col·lectiu en un procés que ara seria
molt llarg i complicat d’explicar sense excedir-nos en el temps i
desbordar els nostres plantejaments inicials. Per a un aragonés
negar l’origen baturro del gènere és un insult d’allò més
greu. En el segle XX, en especial durant la dictadura franquista, els
certàmens “joteros”, controlats i fomentats des de les
institucions i altres instàncies del poder, van contribuir a crear
el mite de la noblesa baturra: els aragonesos són, segons el
mite, unes persones amb idees fixes inamovibles que canten la jota,
però no qualsevol jota, sinó la jota “oficial”, aquella
acompanyada per una multitudinària rondalla que va infinitat de
variacions, cada vegada més complicades, i que té un ritornello que
marca amb un ritardando l’entrada a un cantador (en menor mesura a
una cantadora) que canta una cobla d’estil amb una veu poderosa i
fins i tot afectada. No obstant això, a finals dels anys 90, els
aragonesos han descobert que el folklore del seu país és quelcom
més que no només la jota.
Els andalusos, castellans i els navarresos també
han volgut dir la seua i han volgut reivindicar la paternitat de la
criatura.
Per fortuna, el 1995, el catedràtic de musicologia
del Conservatori de Salamanca, Miguel Manzano Alonso, va publicar un
estudi que posava un poc de llum sobre tot aquest afer. Es tracta del
llibre La jota como género musical. Es tracta d’un estudi
rigorós que intenta esbrinar les similituds i diferències del totes
les cançons que anomenes com a jota en tot els territoris hispànics.
Us recomane la lectura d’aquest estudi, publicat per l’editorial
Alpuerto, perquè a banda de definir clarament què és la jota,
supera de manera definitiva la polèmica sobre l’origen del gènere.
Basant-se en l’estudi de jotes de totes les zones peninsulars,
Manzano estableix que ningú pot atribuir-se en exclusiva la
paternitat del gènere. Es tracta d’un gènere arcaic, comú a la
majoria de territoris, que ha anat evolucionant de diverses maneres
en uns lloc i en uns altres. Manzano estableix dos grans grups: la
zona nord-occidental de la península on encara trobem el gènere en
un estadi més primitiu (cant i percussió d’acompanyament) i la
zona central i oriental, on el gènere ha evolucionat amb la
incorporació de repeticions vocals i la presència d’una altres
instruments.
L’ETIMOLOGIA:
La idea que el nom jota puga derivar d’Aben Jot és
del tot descabellada. La forma normativa “jota” pronunciada amb
una consonant palatal és un invent massa modern que no es basa en la
nostra tradició. La presencia del fonema /X/ <jota> que els
nostres majors articulaven com el fonema /K/ <cota>, demostra
que es tracta d’una paraula que no pertany a la nostra llengua,
sinó que és un préstec castellà. Els catalanoparlants actuals
pronunciem la jota castellana, però fins a meitat del segle XX
aquestes pronunciacions forasteres eren desconegudes per la nostra
gent. A la nombrosa literatura costumista valenciana apareix la forma
“cota”, que és també coneguda a les Illes balears. La segona
polèmica és aquesta doncs: quin nom ha de tenir en català aquest
gènere: Si al diccionari normatiu tenim l’adjectiu “maco, maca”
que no són sinó una adaptació del castellà “majo, maja”., per
què no hi ha l’entrada “cota”? La forma “djota” em
sembla, i és soles una opinió personal, inassumible. I evidentment
aquells que la pronuncien “xota” encara m’agraden menys.
Encara que no ho sabem del cert, l’etimologia més
probable del substantiu JOTA és el verb romànic SALTARE (saltar), o
més concretament de la forma SAUTARE, en referència al caràcter
viu i mogut del ball:
SALTA>SAUTA>SOTA>JOTA
Malgrat
que afirmem que la jota és un gènere antic, les jotes amb
l’estructura que coneixem en l’actualitat en les terres
valencianes, i en les veïnes són sens dubte una evolució
relativament moderna, que apareix a finals del segle XVIII i que va
desplaçar durant tot el segle XIX a d’altres gèneres anteriors.
Com a curiositat m’agradaria mostrar-los un document que m’ha
cedit Jordi Aura del grup Ramell. És un full de la
missió
de recerca de cançons i músiques populars realitzada per Joan Just
i Josep Roma per terres de Castelló de l’11 de juliol al 1er de
setembre de 1927 per comanda de l’obra del cançoner popular de
Catalunya
al poble de Sant Mateu. I diu:
També
la jota ha fet de les seves aquí, i si res de bo s’hi hagués
conservat en aqueix poble, cosa que hauríem copiat sense molèsties
per les facilitats que tinguérem.
Sempre
recordarem la nit que a cal tio passàrem i només poguerém
apuntar-nos alguna que altra “cançó d’era”. Tota la resta,
jota i jota. Res, igual que a Riela. El que és xocant és el deler i
intenció que hi posen en cantar-les.
Els
mateixos individus diuen de Benassal
[...]La
temporada, que en podem dir, ha estat breu, però les impressions han
estat moltes, i sobretot la tasca a fer és nombrosa, i és feina que
empeny a causa de perill eminent que corre de desaparèixer tot allò
típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes
i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de
tempesta.
Cal
entendre també el context: els dos recopiladors tenen una mentalitat
noucentista. El noucentisme va ser un moviment cultural i polític
que marcà les bases de l’actual Catalunya. Busquen en la seua
recerca la tradició més pura, és a dir, la més catalana i la més
allunyada d’allò espanyol. A molts pobles nomenen la jota, però
no es molesten a transcriure aquest gènere perquè no el consideren
digne. A hores d’ara, quasi un segle després, a Catalunya hi ha un
interés naixent per la “jota catalana”. Malauradament els
prejudicis dels noucentistes van fer que perderen irremeiablement
part del seu patrimoni.
Però, anem per feina. Cal parlar de les principals
característiques de la jota.Es tracta d’un gènere nascut per al
cant, i que quasi sempre és acompanyat de ball. Les jotes només
instrumentals o per a altres funcions ( de ronda, de quintos, de
llaurar, d’engrunsar, etc) són clarament posteriors al naixement
de l’estructura de cant per al ball que ara ens ocupa: Es tracta
d’un cant de ritme ternari (generalment 3/4 o 3/8) que alterna
cada quatre compassos l’acord de tònica i el de sèptima de
dominant. L’estrofa que s’utilitza és la corranda, anomenada
popularment cançó o cantar: 4 versos heptasíl·labs, amb rima
(generalment assonant) al segon i quart:
Sempre em veníes
darrere........ 7-
que t’ensenyara
cançons.............7a
i ara que en sé de
boniques..........7-
t’amagues pels
carrerons............7a.
Després de cantar la cançó, hi ha els ritornellos
fins que s’entra amb una nova cançó. Sembla que les estructures
més arcaiques són aquelles en què les tornades són també
cantades. L’estrofa més usada per a les tornades és la
seguidilla, que alterna versos hexasíl.labs, sense rima, amb versos
tetrasíl.labs amb rima:
Cap a tu cap a mi
.......6-
manxa,
Felícia............4a
espolsant-se les
puces.....6-
a la
pallissa.................4a
Però, també trobem altres peus mètrics, més
variats, que també s’usen a les tornades cantades. Vegem ara la
quarteta de versos pentasíl.labs:
Al salir el
sol.........5-
te quisiera
ver..........5a
penjaêt dels
ous.........5-
dalt d’un
garrofer.......5a
Tampoc no és infreqüent l’ús d’una altra
corranda com a tornada:
Está lluviendo,
lluviendo, ........7-
te mojarás, mojarás,
.................7a
los zapatitos,
sabatos..................7-
de colorín,
colorán....................7a
Aquest primer tipus de jota composat per cançó i
tornades cantades és molt habitual al País Valencià, i el trobem
també a la Manxa i Múrcia. En algunes comarques valencianes, però,
aquestes tornades cantades han estat substituïdes per tornades
instrumentals, executades per la ronda (o ronda). Es tracta doncs
d’un altre tipus que alterna només una corranda cantada amb els
interludis de la rondalla. Encara que arreu de les nostres comarques
trobem tots dos tipus, sembla que la tendència al Sud és usar el
primer model, mentre que al Nord trobem generalment casos del segon
tipus. Val a dir que açò no són regles fixes, sinó tendències:
hi ha nombroses excepcions, i fins i tot casos de poblacions, com ara
Llucena, Navarrés o Biar, per dir alguns noms de Nord a Sud del
nostre territori, on conviuen tots dos tipus de jota.
Us recomane també la lectura del llibre La
música popular en la tradició valenciana, del folklorista
Fermín Pardo, publicat per l’Institut Valencià de la Música. Es
tracta d’una obra de caràcter general que ofereix una interessant
aproximació global al nostre folklore. En aquesta obra s’afirma
que “ les tornades instrumentals (...) sembla que s’afegeixen a
les acaballes del segle XIX, ja que moltes d’elles ens recorden o
són melodies de masurques acomodades a l’estructura de jota. Estes
tornades encara tenen un caràcter més modern en el cas de les jotes
de quintos o de balls de plaça interpretats per instruments de la
banda de música”. Tal afirmació, em sembla, que és incorrecta,
o si més no, parcialment incorrecta. Si tenim en compte les tesis
del professor Manzano, Fermín Pardo, qui no coneix quan redacta la
seua obra les teories del musicòleg salmantí, encerta en veure les
tornades instrumentals com més antigues que les cantades. No obstant
això, erra en la cronologia. A finals del XVIII i a principis del
segle XIX ja tenim jotes del sego tipus que hem nomenat. Per exemple,
conec gràcies a les investigacions i al treball de Carles Pitarch,
l’existència d’una jota de ronda intitolada “la aragonesa”
replegada a un cego valencià de principi del segle XIX i publicada
en un mètode per a tocar la cítra. La cosa curiosa és que no hi ha
grans divergències estructurals entre eixa “aragonesa” replegada
a la ciutat de Valencia fa quasi 200 anys i l’aragonesa que podem
encara sentir viva i ben viva a Culla avui dia.
En què queda tot açò? Doncs en l’afirmació que
la jota és un gènere arcaic que va evolucionat durant els segles
XVII i XVIII fins convertir-se en l’actual, que s’escampa durant
el segle XIX després de la guerra del Francés (potser des d’Aragó,
potser no), a quasi totes les terres peninsulars. En alguns llocs
conviuran formes antigues i modernes, i en altres es produirà una
substitució de les formes arcaiques.
Bé, ja poden vostés endevinar que el tema de la
jota dona per a escriure un llibre ben voluminós, però el temps que
tenim ací és limitat així que passaré a ressenyar els aspectes
formals més importants, i en especial em centraré en les formes
valencianes i sobretot aquelles que trobem en les comarques del Nord,
que ens són més pròximes.
El primer aspecte que vull destacar és la presencia
de la guitarra colpejada, aspecte compartit per totes aquelles zones
on la jota s’acompanya amb aquest instrument de corda. Els
colpejats que hem replegat i que coneixem a terres valencianes són
4. Al llibret del doble CD “de Rondes i bureos, múisca dels
valencians de secà” estàn ben explicats. Els colpejats més
habituals són el senzill o d’un colp i el doble, que trobem
escampats de nord a sud. No obstant això, com a cosa curiosa, vegen
vostés el següent video, d’agost de l’any 2000, on un tocador
de Culla coneix les quatre maneres de colpejar la jota:
El segon aspecte, que trobem només viu a les
comarques de la demarcació de Castelló, és la presència d’una
guitarra requintada, que está afinada un to més aguda que la
guitarra de colp, i s’encarrega d’executar baixos i melodies
senzilles. Podem veure el següent video gravat durant un descans
d’un bureo a Benafigos:
El tercer aspecte que vull destcar, per la
importància que tenia en les antigues formacions instrumentals és
la presencia del guitarró. El guitarró és habitual a totes les
comarques valencianes, però a la zona Nord ës més petit que els
del sud i s’afina més agut, i a banda d’acompanyar executa
melodies fent lliscar el dit índex per la prima.:
En l’actualitat quan pensem en una rondalla per a
acompanyar la jota se’ns ve al cap uan bandúrria, un llaüt, una
guitarra, etc. I en veritat aquesta formació és més pròpia d’una
orquestra de pols i pua, de tipus culte i semi-culte. A les terres
valencianes del nord els únics instruments indispensables per a
acompanyar la jota són aquestos tres que he nomenat: la guitarra de
colp, la guitarra requintada i el guitarró, més a banda aquells
instruments de percussió més habituals: castanyetes, ferrets i
pandera. Que s’entenga bé. No dic jo que els altres instruments no
puguen ser usats, sinó que no eren tan usuals com ara ens pensem.
Pel que la a la tonalitat en què s’interpreta la
jota, podem dir que hi ha una clara tendència a usar el LA major per
al ball i el RE major per a la ronda. No obstant això, jo m’estime
més no parlar de tonalitats en música tradicional, sinó de
postures. Els nostres músics ancentrals parlen de postures: per
dalt, per baix, al tres, etc, perquè no tenen una formació musical
culta ni necessiten dominar la teoria per a executar una peça.
Si això li afegim, que sembla ser que les rondalles
antigues no afinaven a diapasó sinó que estaven generalment un to
per davall de com afinem en l’actualitat, com encara podem veure
al SO antiu de Mutxamel, a la rondalla de Llucena, a la quadrilla de
Huebras en Murcia, o als sonadors de Ciutadella en Menorca, ens
trobem que la postura de la jota de baix (que ara sona LA major) era
en realitat un Sol major.
Les postures (que tindran una tonalitat o altra
segons l’afinació) més habituals són: la jota per baix, la jota
per la prima, la jota per dalt, la jota al tres, la jota per la
valenciana.
És habitual que un mateix sonador conega més d’una
postura, com podem veure en el següent vídeo, on podem disfrutar de
tres jotes diferents cantades per Antonio dels Manuels criat al Camp
d’Elx:
Pel que fa al ball, lamente polemitzar de nou. I em
referiré a la reinterpretació que fem els grups de dansa d’este
gènere tradicional. Generalment els grups de ball valencians ens hem
acostat al gènere jota amb molts prejudicis. Per a alguns sembla que
és un gènere menor, de poca importància, que no té tant de
prestigi com altres com ara el bolero, per dir-ne un. De tal manera
que sovint hi ha balladors de “primera divisió” que ballen balls
escolaritzats i balladors de “segona” que ballen balls populars.
La cosa no deixaria de ser una anècdota curiosa si no fóra perquè
té una explicació històrica amb interés antropològic. Els grups
de ball valencians naixen a finals del segle XIX en una època en que
els balls encara són vius al carrer i a les cases. Quin sentit té
doncs ballar el mateix repertori que el poble pla? En aquelles
poblacions o comarques on existien els anomenats “quadros de balls
populars” la jota ha sigut ignorada, i ens els repertoris de dalt
de l’entaulat completament menystinguda. A la Costera, és quasi
insignificant si la comparem amb els balls de comptes. A l’Horta ha
estat substituïda per les valencianes d’escola. Si mirem el
repertori de la ciutat de Castelló ens trobem amb un ric repertori
de balls de mestre: bolero, seguidilles escolaritzades, Marineries
amb passos especials, i una jota, una jota escolaritzada molt
diferent a les jotes populars.
Sembla que en els últims temps la gent ha anat
superant, encara que parcialment, aquest prejudici. La gent, millor
dit, els folkloristes, s’han arrimat a la jota amb una nova
perspectiva. Recorde que en els anys 70 i 80 del passat segle allò
que feia furor era realitzar coreografies dalt de l’entaulat. Ara
ballem en fila i a la segona passada ens canviem i fem un quadre, i
després ens posem en rotgle. Era la moda, perquè era allò que
eixia al programa aquell que es deia GENTE JOVEN, de la primera
cadena de TVE, l’única que hi havia . Era un concurs, de diferents
estils musicals, i entre ells hi havia “los coros y danzas”. El
programenta no era per a llançar campanes, però hem de reconeixer
que vam passar de un programa millorable a no aparéixer mai en la
televisió, perquè vingué al modernitat mal entesa i l’estètica
cosmopolita postmoderna.
Jo personalment no tinc res en contra d’aquells
que volen reinterpretar les estructures de la jota damunt d’un
escenari, i creuen que allò millor és fer una coreografia vistosa.
Simplement m’agradaria dir que la nostra tradició ja ho té
previst això. El millor coreògraf li diuen Bureo Tradicional.
M’explique: resulta que els bureos són unes reunions de cant, i
ball. Com que tenen un repertori més o menys reduït, que repeteix
uns pocs gèneres musicals, els nostres avantpassats ho van resoldre
creant una varietat d’estructures de ball que es poden aplicar al
gènere jota, amb la qual cosa conseguixen trencar la monotonia i fer
més variada la ballada.
La jota és un ball de parella. Allò més habitual és que les
parelles es col.loquen de manera lliure,adaptant-se a la forma del
lloc on se celebra el bureo, i ballen cadascuna al seu aire.
No obstant això també hi ha altres estructures
preparades. La primera que vorem serà el ball de tres. Es tracta
d’una jota on un ballador balla simultàniament o alternativa amb
dues balladores. És característic el trenat en forma de vuit que
formen a la tornada. Ací tenim la forma com ho ballen els de Culla,
mostrada en un vídeo de l’any 2000.
Una altra coreografia és la del ball de quatre.
Dues parelles, quatre persones, alternen el ball de parella propi de
la jota durant la cançó amb un ball col:lectiu durant la tornada.
De vegades hi ha canvi de parella a cada cançó. Vegem un exemple
arreplegat a Atzeneta del Maestrat el 2001.
El ball de sis és una jota també col.lectiva.
Durant la cancó cada ballador balla amb la seua parella, però a la
tornada es forma un vuit semblant al del ball de tres. Aquesta
estructura la trobem a moltes pobalcions del Nord, però sembla qeu
abns era més genral perquè també al trobem al Sud a la pedania
alacantina del Verdegàs. vegem-ne un exemple.
Als balls col.lectius, especialment si els
participants són nombrosos, es prefereix ballar la jota de rogle, és
a dir, amb una estructura circular, on hi ha canvi de parella a cada
cançó. És una forma que antigament estava molt estesa pel País
Valencià de nord a sud, però que no sol ser usada pels grups de
danses, que prefereixen fórmules més vistoses, amb entrades i
eixides o formacions geomètriques. Aquest estructura a més a més
és la preferida per a ballar aquelles “suites” formades per
seguidilla, jota i fandango, tan habituals al nord del Riu Túria. El
Ball Voltat de Vilafranca és una altra estructura semblant a la de
jota en rogle, però amb una manera d’avançar més complicada. Ara
vorem un exemple de l’estructura en rotgle amb un fragment de les
seguidilles i arenilles del Molinell de Culla.
El ball de canut o ball de canó és una estructura
de jota col·lectiva sense canvi de parelles, on els balladors i
balladores, situats en cara a cara, avancen pel centre de les dues
fileres durant les tornades instrumentals, fins que en entrar de nou
la cançó paren el canut, formen de nou dues fileres, i ballen una
passada amb la seua parella. A Culla, s’entra a dins del canut cada
volta des d’un extrem. En l’actualitat, a Atzeneta hem vist que
les parelles avancen fins retornar al seu lloc original, encara que
aquesta no és la forma antiga. Vegem-ho al vídeo.
Una forma de ballar la jota que només trobem en
l’actualitat a Culla és la jota en reng. Es tracta de les mateixes
dues fileres que abans, però ara els homes no avancen sinó que
esperen el canvi de balladora, que es desplaça un lloc cap a al
dreta. La balladora de l’extrem situada més a la dreta, canvia
passant per darrere de tots els balladors on l’esperarà a l’altre
extrem, sovint canviat a la fila de les dones per acurtar el
trajecte.
A banda d’aquestes estructures, generals a tot el
nord valencià, hem de ressenyar que a les comarques meridionals es
habitual trobar jotes amb cadenes, és a dir, jotes amb diversos
encreuaments de parelles, o amb encreuaments entre alguns balladors.
Com a exemple podem veure aquesta jota amb cadena a la tornada,
gravada a Callosa d’en Sarrià, a la comarca de la Marina Baixa.
Per finalitzar, ja que ens hem centrat sobretot en
el ball de la jota, i hem deixat sense tractar les altres jotes,
m’agradaria que vegeren aquest video. Es tracta d’un video d’una
jota interpretada per la banda de música en un ball de plaça:
Estic segur que si pregunte als presents què és el
que acabem de veure, molts assegurarien que hem vist un Ball rodat o
ball pla d’algun poble de Castelló. I no, no és això. La veritat
és que la presència de la jota en els balls de plaça és matèria
suficient per a una nova conferència, i estic convençut que
Francesc Bellmunt, el gaiter d’Albocàsser, ens podria donar una
lliçó magistral al respecte. L’èxit aclaparador de la jota a
finals del segle XIX i a principis del XX ha fet que la música de
jota s’haja convertit en protagonista de molt balls de plaça, com
el que acabem de vore, que són les danses celebrades a Callosa
durant les festes de sant Jaume, amb una participació tan massiva
que demostra que la jota, amb més de dos segles de vida, té la
mateixa força i vitalitat que abans. Ens queda jota per a rato.
Moltes gràcies