Balleu com uns agüelos!

Sovint sentim, entre els folklòrics, que hi ha qui balla com els "agüelos".  El cas és que se sol dir, mira tu per on, de manera despectiva! Sempre m'he preguntat com és possible que els qui ens declarem continuadors de la tradició puguem tenir un prejudici tal. Se'ns fa la boca gran de dir que som investigadors. Veges, si no: quasi tots els grups valencians hem afirmat públicament alguna vegada allò de " El nostre grup té com a objectiu la investigació i difusió dels balls i tradicions, bla, bla, bla, de temps del rei Pepet...". Però és el cas que, també, paradoxalment, hi ha qui intenta desprestigiar el treball dels altres dient que ballen com els "agüelos" (o que toquen... o que canten... com els "agüelos").

Aquesta idea resulta encara més ridícula quan constatem que la major part de les persones que estem en l'actualitat en els grups de danses valencians ja tenim una edat, eh?, ja no som precisament uns xiquets. Perquè ausades com està la cosa: que anem fent-nos grans i veig poqueta renovació generacional... 

Però l'afirmació arriba a ser realment hilarant en boca d'algunes persones. Deixeu-me que us conte una anècdota. Com que no vull entrar en polèmiques estèrils, permeteu-me que m'estalvie els detalls. Em contaven que cert ballador en actiu (que ja ha depassat els 65 anys!!!!) comentava en una actuació d'un grup de recent creació que no li agradava l'estil de ball, que semblaven "agüelos". Què devia voler dir? A què es devia referir este sant home? No ho entenc. No, perquè, amb eixa edat, ell més que ningú sap de primera mà com ballen els agüelos, i el cas és que el seu estil no s'assembla gens ni miqueta al dels iaios que jo he vist ballar pels pobles .

Per això, he penjat un video al youtube. Una imatge val més que mil paraules, diuen. Jo sé que és molt difícil lluitar contra els prejudicis, però si almenys serveix per a demostrar com ballen els "agüelos", o més ben dit, per a mostrar com ballen alguns "agüelos" ja em quedaré satisfet. Els balladors de Culla van vindre a València, en un acte organitzat per Carles Pitarch, el 1995 (si no recorde malament). Al principi, tenien "temor", com diuen ells, que allò que ells feien no agradara... Tot al contari: el primer tema que van fer, va impactar el públic, que podia sentir l'energia i les ganes amb què ballaven aquells "agüelos". Seguidilla, jota i fandango... un ball de seguidilles reposades, que després d'una jota més viva es va transformar en un frenètic fandango. Una suite perfecta que anà, com les bones mascletaes, de menys a més. El ball, no cal dir-ho, culminà amb els aplaudiments encesos d'un públic que omplia l'Ateneu.

NOTA: He hagut de canviar la grandària de la lletra perquè, ai, mare, l'edat no perdona...