(Extracte de la conferència dictada per Antoni Guzman dimecres 2 de maig de 2012 en la Casa de la Cultura de l'Alcúdia, dins de les Jornades de Bolero)
 |
| Totes les imatges s'engrandeixen clicant-hi |
 |
| Cliqueu per engrandir |
En
l'actualitat trobem entre els membres dels grups de danses valencians
la idea que la jota és un gènere d'importància menor. La jota és
considerada com un ball senzill i popular, i sovint, hi ha una
espècie de classificació i categorització de l'estatus o del
nivell dels membres de les agrupacions folklòriques atenent al
repertori que ballen: els balladors de bolero constitueixen l'elit
del ball mentre que els balladors de jota gaudeixen d'un menor
prestigi.
Deixeu
que us conte una anècdota. Fa quasi 20 anys, mentre parlava amb un
veterà ballador, ja retirat, li vaig dir que al meu poble, Énguera,
es conserven les danses, com a ball de plaça o de carrer. El
“folklòric” en qüestió, abans de fer l'esforç de desplaçar-se
75 km al sud de la ciutat de València, va voler assegurar-se que
pagava la pena d'anar-hi a veure el ball. Em
preguntà si féiem unes “danses
danses” o féiem “unes dansetes”. Jo, al
principi, no l'entenia, però quan em concretà més la qüestió em
va quedar ben clar que no era igual valsar i rodar la parella que
ballar passades de comptes. Jo llavors era més jove -i més prim-,
més ignorant i molt més ingenu. Desconeixia que fa anys que hi ha
entre nosaltres la falsa idea, una més de tantes com circulen, que
els marquesos ballaven bolero.
L'any
1984 Josep Lluís Cebrian publicava un article sobre el bolero al
llibre de festes de Xàtiva. És un article molt recomanable que
vincula encertadament l'origen del gènere amb els ballarins teatrals
de finals del segle XVIII, i aporta informació molt valuosa i
interessant. No obstant això, també hi trobem alguns prejudicis i
estereotips, i no acaba de quedar clara la línia que separa allò
què és ball d'espectacle d'allò que ballava la gent per a
divertir-se.
Desconec
la vida més íntima dels pobladors del carrer Montcada de Xàtiva,
però se'm fa molt difícil d'acceptar que els nobles valencians eren
uns ballarins a l'estil de Sebastián Cerezo , Antón Boliche o el
cèlebre mestre Requejo.
Crec
que ha arribat el moment de superar els mites i les explicacions
falses sobre el nostre ball tradicional. Ja sé que a tots ens agrada
ser “aristocràtics” però crec que per a ser seriosos, caldria
posar les coses al seu lloc: els nobles no ballaven boleros. No
conec cap document que justifique tal idea i per contra són moltes
les proves que als salons ballaven gallardes, pavanes i minuets al
segle XVIII i valsos i rigodons al segle XIX. Si de cas, això sí,
els nobles contractaven ballarins boleros per a les seues festes.
En
el segle XVIII apareix un moviment dirigit per les classes dominants
que reivindica allò espanyol. És el CASTISSISME. És l'època que
els nobles juguen a disfressar-se de majos com a burla contra
els “fashion-víctim” de l'època, als quals anomenaven
despectivament currutacos, pirracas i madamitas. 
Però
el Castissisme també arribà a la música i al ball. Així, front a
l'èxit de l'òpera italiana, les classes dominants opten pels
gèneres espanyols, i sobretot andalusos. Els compositors cultes
escriuen boleres, manxegues, polos i tiranes per a les
companyies dels grans teatres. Apareix un gènere anomenat Tonadilla,
que serà el germen de la futura sarsuela. Les
tonadilleres competeixen amb les sopranos transalpines i les
ballarines andaluses --o fingidament andaluses-- arriben a triomfar
fins i tot a París, en una època, el Romanticisme, en què Europa
descobreix una Espanya pintoresca i idealitzada. I molts pensàveu
que allò de “Spain is different” s'ho havia inventat el
Fraga, eh?
Per
exemple, ací tenim Lola de València, immortalitzada per Edouard
Manet el 1862. El principal poeta simbolista francés, Charles
Baudelaire, li va dedicar també uns versos apassionats, captivat per
la fascinació del seu exotisme.
En
el segle XIX estos gèneres teatrals es veuran desplaçats a poc a
poc pels nous gustos musicals, on volem destacar la força de la
jota, escampada com a nou gènere nacional espanyol.
Però
permeteu-me que abans d'explicar aquest fenomen parle ni que siga
breument dels orígens de la jota. Com que concretar el lloc de
naixement ultrapassa no només les possibilitats d'aquesta
conferència sinó també els coneixements del conferenciant, m'hauré
de conformar de recomanar-vos el llibre publicat el 1995 La
jota como género musical, en
el qual el catedràtic Miguel Manzano estableix que ningú no pot
atribuir-se'n en exclusiva la paternitat. Diu que és un gènere
arcaic, comú a la majoria de territoris hispans, que ha anat
evolucionant de diverses maneres en uns llocs i en uns altres. Hala,
tots contents! Navarresos, aragonesos, castellans, i valencians... la
jota és de tots.
Ja que no podem fer massa
aclariments al lloc, trobe interessant de parlar dels factors
temporals. Perquè, dic jo, si la jota és una cosa tan antiga i tan
popular i tan comuna, ¿com és que el substantiu “jota” no
apareix en cap dels primers diccionaris? Potser siga un oblit, però
el cas és que “seguidilla” i “fandango”, per exemple, sí
que hi apareixen.
En
efecte, els diccionaris del segle XVIII ignoren la paraula, i ens hem
d'esperar fins 1803 perquè el diccionari de la RAE ens diga que una
jota és “ tañido y bayle usado en
España”,
sense més explicacions.
El
1869, concreta un poquet més i diu: “Tañido
y baile muy usado en España, y especialmente en Aragón y Valencia”.
La definició es manté amb alguna lleugera variant en les diverses
edicions del diccionaris acadèmics fins que el 1950 afegeix “Baile
popular muy usado en Aragón, Valencia y otras regiones”.
En 1956 la definició aporta uns matisos peculiars: “Baile
popular propio de Aragón, aunque usado también en Navarra y en
algunas provincias de Levante(sic!)”.
L'edició de 1984 encara ens perjudica més: “Baile
popular propio de Aragón, y usado también en Navarra y otras
provincias de España”.
Heu sentit? Primer ens canvien el nom, però és que després ens fan
desaparéixer.
No obstant això, sembla
que la “jota”, o al menys algun gènere amb aquest nom, ja
existia a principis del segle XVIII. Ara bé, no ens enganyem: els
substantius mantenen sovint la seua forma mentre canvien el seu
significat, perquè senzillament ha evolucionat el concepte a què li
posen nom. Per exemple, avui amb el substantiu “cotxe” no ens
referim a un carruatge de cavalls sinó a un automòbil. Doncs bé,
la jota del XVIII degué ser molt minoritària i poc coneguda, si fem
cas a l'oblit dels diccionaris. El que sí que està clar és que era
diferent de la que coneixem ara.
Mireu si no aquest vídeo
on podreu escoltar una jota tocada amb una guitarra barroca, en una
composició culta del madrileny Santiago de Murcia, qui morí el
1739.
El
1799 Juan
Antonio de Iza Zamácola y Ocerín publica amb el pseudònim de Don
Preciso una Colección
de las mejores seguidillas, tiranas y polos que se han compuesto para
cantar a la guitarra. En
aquesta obra, el considerat primer folklorista
espanyol
parla de diversos gèneres populars , però no s'hi refereix a la
jota, malgrat que ja hi apareixen algunes quartetes.
Va ser Eduardo
López-Chavarri el primer a llançar la idea que la nova “jota”
s'escampà per Espanya arran de la Guerra Napoleònica, com assegura
al seu llibre Música popular española publicat el 1927.
Que
la jota s'escampa pertot i arracona els altres gèneres populars
ningú no ho qüestiona a hores d'ara. No obstant això, crec que
seria bo de fer evident el paper de les companyies teatrals en la
difusió dels nostres gèneres tradicionals.
A
la Biblioteca de la Universitat de València es conserven més de
3600 programes i cartells dels teatres de la ciutat de València,
entre 1839 i 1876. Podem saber quins espectacles veien els nostres
avantpassats. Els teatres d'aquella època oferien, a més d'obres
dramàtiques, uns altres tipus d'espectacles: música, cantants,
ballet, màgia, números còmics... vaja, com la Noche de
Fiesta de José Luís Moreno en la tele.
En
els programes d'aquestes funcions de “varietés”, com diem ara,
hi ha diverses referències al ball. En aquesta època destaca de
manera absoluta la presència de les boleres amb 178
referències i diverses denominacions. (boleras, boleras del
jaleo, jaleadas, boleras a cuatro, a doce, a ocho, a seis, boleras
a seis robadas, de Cristina, de El Capricho, de la Aurora, de la
Caleta, de la gitanilla, de la Manola, de la moda, de la
pendencia, de la sandunga, de la torera, robadas a tres... Fins
i tot hi unes boleras del Himno de Riego. De
vegades els programes fan constar el nom de l'autor de la música i
del director de la coreografia.
També
hi apareixen les seguidilles 43 vegades, amb distints noms
(seguidillas, seguidillas cantadas y bailadas, mollares,
seguidillas mollares sevillanas, del Marqués de Caravaca, de la
caída, coreadas, nuevas, republicanas, gitanas, serranas, etc).
D'altra banda amb el nom de
“manchegas”, a
seques, sense dir que
són seguidilles,
apareixen 39 referències més.
El
bolero només apareix
nomenat en 32 documents, perquè com ja hem vist es prefereix la
denominació boleres.
Les
companyies coreogràfiques del Teatre Principal de València també
van interpretar 58 vegades la malaguenya
i 13 voltes el fandango.
La cachucha apareix en
4 referències. El trípili
apareix en 32 ocasions, encara que sembla que aquesta
tonadilla de vegades només és
cantada i no sempre té acompanyament de ballarins.
A
hores d'ara i a la vista de la documentació ningú no em podrà
negar que és difícil assegurar un origen exclusivament popular
d'allò que ara considerem “folklore”. Què és si no això de
la escola bolera i del ballet espanyol?
Crec
sincerament que tenim una idea errada, heretada de la visió
romàntica, si considerem el poble com un element capaç de fer
creació col·lectiva. Les coses no naixen del no-res. Les crea algú
en concret i no eixe ens abstracte anomenat “el poble”. Qui és
el poble? Perquè sovint les classes populars s'han limitat a imitar
dins de les seues possibilitats les modes que altres els han marcat.
No crec per tant en la creació col·lectiva, però no puc negar que
l'essència d'allò popular és la transmissió en el temps i en
l'espai. La cultura popular no és sinó la de la transmissió oral.
El poble veu i copia, ni més ni menys.
Bé,
però tornem a la jota. Els prejudicis que alguns tenen hauran de
desaparéixer quan vegen que les principals parelles de ball de
València la inclouen 92 vegades en els seus repertoris teatrals. Als
programes apareix com a jota, jota aragonesa o jota valenciana:
12
juliol 1849: “6º. Finalizando la función con la jota
valenciana, por seis parejas”
7
febrer 1850: “3º: La jota valenciana por varias parejas”
2
octubre 1858: “ 4. Gran jota valenciana, bailada por ocho
parejas del cuerpo coreográfico”
12
maig 1859: “5º y último. Se bailará por las parejas del
cuerpo coreográfico una gran jota valenciana”
26
novembre 1860: “ 3. El baile titulado la Jota valenciana”
De
vegades la jota apareix compartint escenari amb peces que ara
considerem de més alt llinatge:
La
jota potser deu tenir un origen popular. Qui sap. No queda clar ni
quan ni on va nàixer. El que sí que podem assegurar amb documents a
la mà és que es va escampar per tots els teatres d'Espanya com a
gènere nacional. I
això no és un fet popular, sinó una idea nacionalista, un gust
propi del nacionalisme espanyol de
les classes dirigents.
La
jota es va posar de moda als teatres, d'igual manera que abans les
tonadilleres havien cantat tiranes i polos. Després la Sarsuela en
féu també difusió. I quan la jota deixà d'estar de moda, doncs
algú trobà en la copla andalusa
un bon substitut. Si
en el segle XIX abundaven les ballarines de ballet espanyol que
“fingien” ser andaluses, com ara les valencianes Dolores Melea i
Dolores Montañés; en el segle XX una dona nascuda en el carrer de
Ruaya de València cantava coplas
amb accent de Sevilla: Conchita Piquer. I alguns encara van i li diuen doña Concha!
Avui
dia les classes dirigents ja no necessiten ni els drames romàntics
sobre el Cid Campeador o el Dos de Mayo ni la música tradicional
per crear sentiment “patriòtic”. Ja tenen la televisió on
apareixen cada dia els herois nacionals Rafa Nadal i Fernando Alonso
o els èxits de La Roja.
O és que us penseu que parlen només d'esport? No siguem ingenus...
Deixem-ho córrer i tornem al cas. No
puc ara estendre'm a explicar el naixements dels anomenats Quadros de
Balls Populars, però deixeu-me almenys apuntar tres coses:
1.-
En terres valencianes hi havia una tradició de l'ús de la música
i el ball populars en les festes públiques.
2.-
Els músics i ballarins d'aquestes festes, a diferència dels que
trobem als teatres no són professionals de la dansa, encara que
cobren per les seues actuacions. Formen les anomenades comparses o
quadros.
3.-El
ball d'aquestos quadros es representa en entaulats o cadafals, i
aquestes companyies, tot i ser d'inferior categoria, adapten el
repertori dels grans teatres i també n'imiten l'organització dels
seus espectacles.
Mireu
ara l'anunci de la festa organitzada pels Col·legi de l'Art Major de
la Seda el 1838 per a celebrar el Sisé centenari de la conquesta de
València.
El
1871 l'Ajuntament de València organitza la primera Fira de Juliol
amb la intenció d'animar la ciutat i atraure “forasters”.
Llavors no existia allò de “turistes”. És una fira comercial
que inclou una vistosa cavalcada i exposició de productes. El 1891 a
imitació d'altres festes burgeses europees, se celebra la primera
Batalla de Flors. Doncs bé,
els quadros de balls populars es
consoliden gràcies al fet que cada nit l'ajuntament
els inclou en el programa de la Fira.
Però
el fenòmen no és exclusiu de la ciutat del Túria. Al llibre
Cuadros de costums castellonenchs,
de 1916, Enric Ribes Sangüesa ens informa que a la capital de la
Plana denominaven Ball parat
a tota mena de balls
que
es feien “damunt un cadafal
a l'aire lliure” i que el
repertori està generalment compost per fandango,
marineries, bolero, seguidilles manxegues i jota valenciana.
Aquestes
companyies semiprofessionals inclouen la jota entre les seues peces
de ball. Però a imitació dels coreògrafs teatrals no la ballen a
la manera popular. L'explicació és obvia i ens la apuntà Fermín
Pardo : si la jota està viva en el poble, quin sentit té contractar
un ballarins per tal que l'executen? Els quadros només tenen això
que ara diríem “nínxol de mercat” si ofereixen un producte
distint i distant al popular. És com si ara contractem una gogó per
a una discoteca: li exigirem que vaja vestida de manera especial però
sobretot que balle de manera espectacular. O no?
Els
quadros de balls de finals del segle XIX i principis del XX van fer
espectacles basats en la música tradicional, però reelaborant-la. Tanmateix la idea no és nova: se l'han copiada dels coreògrafs teatrals
anteriors.
Com van aconseguir bastir un repertori espectacular?
En
primer lloc adapten el cant d'estil per al ball. Naixen les
valencianes basades en una recreació virtuosa de les cançons de l'u
i dos i u i dotze, que havien estat abans bàsicament cants de ronda.
Els quadros de balls s'alien amb els cantadors d'estil, i en la
dècada del 20 i 30, aquestos arriben a ser considerats estrelles de
primera categoria.
El
cant d'estil triomfa i és llavors quan naix una confusió que dura a
hores d'ara: la d'anomenar “jota valenciana” a les valencianes de
ball. I això només ha estat possible gràcies al prestigi social de
la “jota”, convertida en representat per antonomàsia del “ball
popular”. Que no ens estranye: quants de nosaltres diem “danone”
als iogurts d'unes altres marques?
D'altra
banda, cal destacar que sovint els mestres dels quadros de ball
recorrien a fer muntatges coreogràfics amb composicions musicals que
barregen melodies de diversos gèneres en una mateixa peça. Tampoc
no és cap novetat: al segle XIX abunden al programes els anomenats
“pot-pourrí”. Ara en diríem “suite”.
El
cantador Manuel Marzal, Xiquet de Mislata, ho explicà d'aquesta
manera en uns papers editats el 2009 per Carles Pitarch:
<<El
ball d'entaulat, entre col·loquis i cançons a l'aire, quan el feien
els quadros de balls populars, coreografiat i dirigit per mestres de
balls, nos porta com a espectacle per al poble “suites”
recopilades per compositors, com la Rapsòdia Valenciana, la Mesinesa
(sic) o la Jàquera Vella, que passaren a la història del nostre
folklore musical per haber (sic) sigut compostes de tonadilles
antigues que conservaven el ritme i la gràcia dels nostres primers
cants o melodies instrumentals; >>
La
més coneguda de totes aquestes suites ara per ara és l'anomenada
Xàquera Vella, la qual inclou a més d'una jàquera pròpiament
dita, les melodies d'unes danses, les tornades de l'u i el fandanguet
final del ball dels nanos.
És
curiós com ens deixem portar pels tòpics. Molts heu sentit que la
“jàquera vella” és un ball per a les bodes, i fins i tot sovint
l'hem representat així als nostres espectacles folklòrics.
La
idea naix de la interpretació poc rigorosa de les paraules del baró
d'Alcahalí qui guanyà els jocs florals de 1900 amb el seu
Diccionario biográfico y crítico dedicats a la música
valenciana. Ruiz de Lihory ens parla d'una jàquera que ja és una
recialla del passat que alguns executen de manera nostàlgica:
“[...] quedando la Xàquera
reservada para las espansiones (sic)
de esas poéticas bodas que se celebran en los rincones pintorescos
de nuestra huerta, donde frente á los grupos de enjabelgadas
barracas y á la sombra de las acacias y eucaliptus, con el ambiente
perfumado de los donpedros y el mirto, y al arrullo de la caudalosa
acequia, se juntan las familias y amigos de los desposados a celebrar
el fausto acontecimiento [...]”
Ja
està. Ja ho tenim. Ja podem afirmar que la jàquera és un ball de
noces. Alto! Que cal continuar llegint.
O
siga, que és un ball que no es balla a les bodes normalment i que
s'executa amb passos senzills. Comencem a sospitar que Ruiz de Lihory
no parla de la jàquera vella espectacular dels quadros de ball,
perquè eixa sí que té moltes “piruetas”. El dubte queda aclarit quan mirem la
partitura que acompanya aquesta descripció quan passem pàgina. És una senzilla jàquera de danses, sense
afegitons d'altres danses per a formar la coneguda suite.
La Messinesa, coneguda també com “València Vella” és un ball de
panderetes amb músiques de vals. Anteriorment en tenim notícies en
els programes dels teatres:
El
3 desembre de1874, Enrique Lloret i la Sra. Garrigó ballen la
Mesinesa al
Teatre Principal de València. No pensem que són uns aficionats. No.
Enrique Lloret està documentat com a primer ballarí i director de
la companyia del Principal des de 1860. Als programes conservats a la
Biblioteca de la Universitat de València apareix nomenat en 131
ocasions amb tota mena de balls, però sobretot “patriòtics”
(baile nacional, fiesta de los
andaluces, jota aragonesa, gran danza valenciana, baile español,
fantasía española)
També
trobem referències de la Messinesa als teatres de Barcelona, el
1885:
Gràcies
a l'estudi Madrid en sus diarios publicat per la Universidad
Complutense, hem pogut saber que la Messinesa també es
ballava als seus teatres. Però després d'anys i anys de fer balls
de panderetes sembla que el públic i la crítica madrilenya ja
n'estaven farts:
<<Se
estrenaron anoche “El cuerpo de la capitana” (¡séale la tierre
leve!) y el baile "La Mesinesa"
(música propia de un real
de feria
de cuarto o quinto orden)>>
<< La
empresa retira a última hora el programa de ayer, "El cuerpo de
la capitana" y "La Mesinesa",
que promovió el escándalo del público>>
En efecte, al
llarg del segle XIX van abundar en els teatres les coreografies de
panderetes, acompanyades de tota mena de melodies. Al Teatre
Principal de València entre 1839 i 1876 trobem abundants
referències: zapateado a cuatro con
panderetas, bolero de las panderetas, bailable de panderetas, jaleo
de panderetas, capricho de la pandereta, etc.
No
és d'estranyar que el quadro del mestre Porta incloguera en el seu
repertori tres balls de panderos: la
Estudiantina, la Mesinesa i el Panderetólogo.
El que sí és molt estrany és que els qui es declaren avui hereus
d'aquests mestres, mostren boleros i valencianes però obliden de
manera conscient el ball de panderetes. En aquest món de prejudicis
i castes folklòriques la jota potser és de segona categoria, però
les panderetes són unes pobres pàries.
Tenia
pensat de posar un video amb una balladora del grup de Secció
Femenina de Corbera i el seu fill executant el galop final de
panderos, però he trobat una proposta millor.
Ja
sé que a molts us fa mal la vista, però seria convenient
preguntar-nos dos coses. La primera és per què ens sembla normal
que una valenciana faça d'andalusa però trobem imperdonable veure
uns catalans disfressats de valencià. La segona, i més interessant,
és per què ens burlem d'aquest repertori si els l'hem ensenyat
nosaltres. Durant anys aquesta ha estat l'única idea de folklore que hem
venut en públic, ací i allà, pertot.
 |
| Madrid 1926 |
 |
| Barcelona 1936 |
 |
| Barcelona 1965 |
 |
| Barcelona 1955 |
En
1873 Eduardo Ximénez rep l'encàrrec de recopilar els cants de la
Província de València per enviar un manuscrit a l'Exposició
Universal de Viena. És la primera recopilació que conservem.
Ximénez transcriu només onze temes: La alicantina, la jota de
calle, l’ú i el dos, la jota valenciana, el paño moruno, el punt
de l’habana, la xáquera vella o danza de nanos y gigantes de la
procesión del Corpus, danza de la magrana, el faitó del baile de
Torrente y melodía de procesión. I
comenta al final de l'obra que existeixen altres gèneres:
“Son
también cantos populares de la provincia de Valencia, mas no
originales, la jota aragonesa, la malagueña, las mollares, el vito,
la caña, la cachucha, las seguidillas manchegas y algunas más que
pertenecen a distintas provincias de España”.
En
efecte totes estes peces són les que trobem documentades als
programes dels teatres valencians.
D'igual
manera, Fermín Pardo, en el seu llibre La música popular en la
tradició valenciana ens dóna notícia de la conservació de
setze partitures del Quadro de Juan García Romero. Trobem en el
repertori dos boleros, diverses peces de panderetes, algunes suites
com la Rapsòdia o la Xàquera, i unes altres peces que no fan ara al
cas. Però cal destacar la presència de tres jotes, que Fermín
qualifica d'anònimes. Anònim significa que desconeixem l'autor però
no hem de pensar que siguen obres populars ja que podem demostrar ara
i ací que són d'origen culte.
La
primera es la jota estudiantina, un arranjament que comença amb un
galop de panderetes, tant de moda en el segle XIX, i remata amb
evolucions de jota escolaritzada. És una peça que a hores d'ara
només conserven els grups “La Senyera” i “Azahar”, autèntics
hereus directes de la tradició dels Quadros. La rondalla dirigida
per Feliciano Sousa va enregistrar aquesta peça junt a la Mesinesa,
la Dansa del Quadro i la Dansa Valenciana (totes quatre arranjaments
d'escola) per a Dial Discos, i avui encara se'n fan reedicions i
àdhuc les podem sentir a l'Spotify.
La
segona nomenada pel meu mestre és La Pata de Cabra. Però es tracta
d'una peça d'origen teatral també. El 1829, Juan de Grimaldi va
estrenar a Madrid una obra amb eixe títol, que inclou una jota de
ronda i un apoteòsic ball general a ritme de jota, que prompte es va
popularitzar, si fem cas del que hem trobat publicat al “Diario de
Avisos” de Madrid.
L'obra
degué assolir un enorme èxit perquè com diem els moderns va
generar fins i tot “merchandising”: en les botigues es venien els
palmitos com els de l'obra!
La
Pata de Cabra apareix citada 7 vegades en els programes dels teatres
valencians que hem consultat:
La
tercera peça a què es refereix Fermín Pardo porta per títol “La
Madre del Cordero”. Tampoc
no és anònima, i menys encara popular. Es tracta d'una jota que
pren també el nom d'una Sarsuela en un acte estrenada el 1892
escrita pel compositor Gerónimo Giménez. Molts recordareu dels
espectacles de varietés que feien a les festes dels pobles un ballet
intitolat “La boda de Luis Alfonso”. Doncs també és d'aquest
autor.
El
cas és que aquesta jota no sols es ballava en els quadros de
València.Al primer disc de l'Escola de danses de Xàtiva la trobem
enregistrada amb el nom “Jota Amante Cordero”. El cert és que
no ens ha d'estranyar. Xàtiva també tenia vida teatral, i algunes
de les peces que conserven els socarrats són sens dubte herència
dels repertoris de les companyies de teatre.
La
jota de la Madre del Cordero per tant no és una peça popular, sinó
popularitzada. En les escoles de jota aragoneses també la
interpreten. Però la cosa va més lluny. Molt més lluny. La jota va
tenir tant d'èxit que avui en dia és considerada com el ball propi
de la ciutat de Cavite, a les Filipines. I ací teniu la mateixa jota, sense canviar ni una nota interpretada per un grup caviteño.
Crec
que he pogut demostrar que alguns prejudicis que tenim sobre el
nostre folklore són completament falsos. La nostra tradició musical
i de ball és una mateixa moneda amb dues cares: la culta i la
popular, les quals fa segles que s'influeixen mútuament. La música
culta beu de la popular i a l'inrevés. El teatre idealitza el poble,
i el poble assumeix les modes marcades al teatre com a pròpies, en
un continu procés de retroalimentació.
La
jota, com hem vist, va compartir estatus i entaulat amb els gèneres
d'escola. En tots els casos, es va tractar de recreacions i
coreografies de mestre, nascudes en una època en què calia oferir
un producte distint al que encara estava viu entre les classes
populars.
Una
última reflexió, si em permeteu. En
l'actualitat, aquesta música no té massa vigència i ha desaparegut
de les manifestacions populars. Els quadros de balls van usar la
nostra música per fer espectacle mentre que el poble sovint va
imitar-los per fer entreteniment. Els grups de dansa actuals sovint
la recreem per assegurar-ne la pervivència. Però, a qui hem
d'imitar, als primers o als segons? Quin
és el paper dels actuals grups de danses?Hem de restaurar i ballar
només els balls que ens arriben des de la tradició popular o també
hem d'acceptar les intervencions cultes?
És
molt lícit que els actuals grups continuen fent arranjaments
musicals i muntatges coreogràfics a l'estil dels mestres antics.
També és lícit que imitem les formes més populars en els nostres
espectacles, si volem. Però sincerament, i estareu d'acord amb mi,
crec que no està bé fer una cosa i dir que fem l'altra. Es tracta
de ser honestos: dir clarament què fem i qui ho ha fet.
Allò
altre és falsejar la realitat. I això és lleig. Molt lleig, sí,
senyor!
Moltes
gràcies!
L'any
1984 Josep Lluís Cebrian publicava un article sobre el bolero al
llibre de festes de Xàtiva. És un article molt recomanable que
vincula encertadament l'origen del gènere amb els ballarins teatrals
de finals del segle XVIII, i aporta informació molt valuosa i
interessant. No obstant això, també hi trobem alguns prejudicis i
estereotips, i no acaba de quedar clara la línia que separa allò
què és ball d'espectacle d'allò que ballava la gent per a
divertir-se.
Però
el Castissisme també arribà a la música i al ball. Així, front a
l'èxit de l'òpera italiana, les classes dominants opten pels
gèneres espanyols, i sobretot andalusos. Els compositors cultes
escriuen boleres, manxegues, polos i tiranes per a les
companyies dels grans teatres. Apareix un gènere anomenat Tonadilla,
que serà el germen de la futura sarsuela. Les
tonadilleres competeixen amb les sopranos transalpines i les
ballarines andaluses --o fingidament andaluses-- arriben a triomfar
fins i tot a París, en una època, el Romanticisme, en què Europa
descobreix una Espanya pintoresca i idealitzada. I molts pensàveu
que allò de “Spain is different” s'ho havia inventat el
Fraga, eh?
En
el segle XIX estos gèneres teatrals es veuran desplaçats a poc a
poc pels nous gustos musicals, on volem destacar la força de la
jota, escampada com a nou gènere nacional espanyol.
El
1799 Juan
Antonio de Iza Zamácola y Ocerín publica amb el pseudònim de Don
Preciso una Colección
de las mejores seguidillas, tiranas y polos que se han compuesto para
cantar a la guitarra. En
aquesta obra, el considerat primer folklorista
espanyol
parla de diversos gèneres populars , però no s'hi refereix a la
jota, malgrat que ja hi apareixen algunes quartetes.
Va ser Eduardo
López-Chavarri el primer a llançar la idea que la nova “jota”
s'escampà per Espanya arran de la Guerra Napoleònica, com assegura
al seu llibre Música popular española publicat el 1927.
En
els programes d'aquestes funcions de “varietés”, com diem ara,
hi ha diverses referències al ball. En aquesta època destaca de
manera absoluta la presència de les boleres amb 178
referències i diverses denominacions. (boleras, boleras del
jaleo, jaleadas, boleras a cuatro, a doce, a ocho, a seis, boleras
a seis robadas, de Cristina, de El Capricho, de la Aurora, de la
Caleta, de la gitanilla, de la Manola, de la moda, de la
pendencia, de la sandunga, de la torera, robadas a tres... Fins
i tot hi unes boleras del Himno de Riego. De
vegades els programes fan constar el nom de l'autor de la música i
del director de la coreografia.
També
hi apareixen les seguidilles 43 vegades, amb distints noms
(seguidillas, seguidillas cantadas y bailadas, mollares,
seguidillas mollares sevillanas, del Marqués de Caravaca, de la
caída, coreadas, nuevas, republicanas, gitanas, serranas, etc).
D'altra banda amb el nom de
“manchegas”, a
seques, sense dir que
són seguidilles,
apareixen 39 referències més.
El
bolero només apareix
nomenat en 32 documents, perquè com ja hem vist es prefereix la
denominació boleres.
Les
companyies coreogràfiques del Teatre Principal de València també
van interpretar 58 vegades la malaguenya
i 13 voltes el fandango.
La cachucha apareix en
4 referències. El trípili
apareix en 32 ocasions, encara que sembla que aquesta
tonadilla de vegades només és
cantada i no sempre té acompanyament de ballarins.
Bé,
però tornem a la jota. Els prejudicis que alguns tenen hauran de
desaparéixer quan vegen que les principals parelles de ball de
València la inclouen 92 vegades en els seus repertoris teatrals. Als
programes apareix com a jota, jota aragonesa o jota valenciana:
La
jota potser deu tenir un origen popular. Qui sap. No queda clar ni
quan ni on va nàixer. El que sí que podem assegurar amb documents a
la mà és que es va escampar per tots els teatres d'Espanya com a
gènere nacional. I
això no és un fet popular, sinó una idea nacionalista, un gust
propi del nacionalisme espanyol de
les classes dirigents.
La
jota es va posar de moda als teatres, d'igual manera que abans les
tonadilleres havien cantat tiranes i polos. Després la Sarsuela en
féu també difusió. I quan la jota deixà d'estar de moda, doncs
algú trobà en la copla andalusa
un bon substitut. Si
en el segle XIX abundaven les ballarines de ballet espanyol que
“fingien” ser andaluses, com ara les valencianes Dolores Melea i
Dolores Montañés; en el segle XX una dona nascuda en el carrer de
Ruaya de València cantava coplas
amb accent de Sevilla: Conchita Piquer. I alguns encara van i li diuen doña Concha!
1.-
En terres valencianes hi havia una tradició de l'ús de la música
i el ball populars en les festes públiques.
El
1871 l'Ajuntament de València organitza la primera Fira de Juliol
amb la intenció d'animar la ciutat i atraure “forasters”.
Llavors no existia allò de “turistes”. És una fira comercial
que inclou una vistosa cavalcada i exposició de productes. El 1891 a
imitació d'altres festes burgeses europees, se celebra la primera
Batalla de Flors. Doncs bé,
els quadros de balls populars es
consoliden gràcies al fet que cada nit l'ajuntament
els inclou en el programa de la Fira.
En
primer lloc adapten el cant d'estil per al ball. Naixen les
valencianes basades en una recreació virtuosa de les cançons de l'u
i dos i u i dotze, que havien estat abans bàsicament cants de ronda.
Els quadros de balls s'alien amb els cantadors d'estil, i en la
dècada del 20 i 30, aquestos arriben a ser considerats estrelles de
primera categoria.
El
cant d'estil triomfa i és llavors quan naix una confusió que dura a
hores d'ara: la d'anomenar “jota valenciana” a les valencianes de
ball. I això només ha estat possible gràcies al prestigi social de
la “jota”, convertida en representat per antonomàsia del “ball
popular”. Que no ens estranye: quants de nosaltres diem “danone”
als iogurts d'unes altres marques?
La
idea naix de la interpretació poc rigorosa de les paraules del baró
d'Alcahalí qui guanyà els jocs florals de 1900 amb el seu
Diccionario biográfico y crítico dedicats a la música
valenciana. Ruiz de Lihory ens parla d'una jàquera que ja és una
recialla del passat que alguns executen de manera nostàlgica:
“[...] quedando la Xàquera
reservada para las espansiones (sic)
de esas poéticas bodas que se celebran en los rincones pintorescos
de nuestra huerta, donde frente á los grupos de enjabelgadas
barracas y á la sombra de las acacias y eucaliptus, con el ambiente
perfumado de los donpedros y el mirto, y al arrullo de la caudalosa
acequia, se juntan las familias y amigos de los desposados a celebrar
el fausto acontecimiento [...]”
El
3 desembre de1874, Enrique Lloret i la Sra. Garrigó ballen la
Mesinesa al
Teatre Principal de València. No pensem que són uns aficionats. No.
Enrique Lloret està documentat com a primer ballarí i director de
la companyia del Principal des de 1860. Als programes conservats a la
Biblioteca de la Universitat de València apareix nomenat en 131
ocasions amb tota mena de balls, però sobretot “patriòtics”
(baile nacional, fiesta de los
andaluces, jota aragonesa, gran danza valenciana, baile español,
fantasía española)
També
trobem referències de la Messinesa als teatres de Barcelona, el
1885:
No
és d'estranyar que el quadro del mestre Porta incloguera en el seu
repertori tres balls de panderos: la
Estudiantina, la Mesinesa i el Panderetólogo.
El que sí és molt estrany és que els qui es declaren avui hereus
d'aquests mestres, mostren boleros i valencianes però obliden de
manera conscient el ball de panderetes. En aquest món de prejudicis
i castes folklòriques la jota potser és de segona categoria, però
les panderetes són unes pobres pàries. 
